Si no és aquí no sé on podria dir-te que t'estimo, on podria aixecar senyeres, pujar muntanyes que tenen verges negres, tocar la neu i a un pam el mar, si no és aquí, no sé com seria parlar una altra llengua que no és la meva, i acaronar les paraules que provoquen sentiments quan aixequem castells al cel i fem pinya tots plegats, i de rauxa, vestim els crits dels nostres cants que fan callar la por, d'aquells valents que es pensen, que morirem sense lluitar. Si no és aquí no sé on serà, llavors no passarà, no passaran, i ho dic així perquè així ho visc, amb l'ànima i tot el cor que sols batega pensant, que Catalunya és i serà per sempre, la terra, on m'he fet gran.
Com et podria explicar qui sóc si a cada espai canvio, per pensar igual o diferent o simplement deixar la ment en blanc per tornar a ser quelcom, i que tothom pugui saber que sols necessito ser, una persona normal que plora i riu, que estima i es deixa tocar allí on comença tot, allí, on res és difícil ni tampoc complicat, on tancar els ulls dóna sospirs i ales a la imaginació, sentiments a l'emoció de sentir-te al meu costat, encara que a vegades, camini per la foscor. Com et podria explicar qui sóc, si a vegades, tampoc ho sé jo. Potser millor callar i deixar que tot passi com hagi de pasar, tancant els ulls mentre els sospirs, donen ales per volar, directes al teu cor.
