dimecres, 29 d’agost del 2012

Cristalls

Seré jo avui.
Però sols tu ho sabràs
reflectit en la mirada
de cristalls desdibuixats,
caient en llàgrima.
La por em dirà a cau d'orella
si mai he sabut triar
com viure la veritat
de la meva ànima.
Seré forta,
no pateixis per ferida
doncs la sang es cauteritza
en la paraula.
En la que dic,
en la que sento,
en la que escric
potser pensant que algun dia,
sortirà de la pantalla
i arribarà a la casa teva.
I serà un trosset 
el que t'acompanyarà la vetllada
on la son sempre ens espera,
com eterna guardiana.
Avui, tinc cristalls a la butxaca
que m'ensenyen,
el camí de tornada.
Per cert,
gràcies per la paciència
d'aquell que espera en matinada
la carícia del poema
qui sap,
si avui, 
fet paraula.










dilluns, 27 d’agost del 2012

Em fas falta

No sé si sabré dir-te 
que em fas falta,
que necessitaré d'allò 
que no es diu amb paraula
i espera per inèrcia 
a tothora l'ànima.
Que a la nit, 
li mancarà una estrella
i per sempre un somriure
que indueix a la màgia.
Avui és, 
com si l'aigua del mar
es tornés dolça,
la primavera freda
i respirar, 
una costum passatgera.
Un dia,
vas decidir trencar
el vincle que ens unia
i em vas dir, 
que no necessitaves
de la meva paraula,
de la meva carícia,
ni la meva ombra.
Ara,
no sé si sabré dir-te
que em fas falta,
però intentaré dibuixar poesia
per explicar-te la història,
d'algú que encara somia
que l'aigua del nostre mar,
es torna salada.
Però no sé si sabré dir-te
que avui em fas falta
dins d'una primavera freda
que necessita del teu somriure,
per sempre fer màgia.











dimecres, 22 d’agost del 2012

Hi ha algú, que cada nit escriu lletres

Algú compta les hores.
Al carrer ja és tot apunt.
Ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
Li han dit que hi ha algú
que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes,
sense necessitat de mirar-te als ulls.
Pensa que això és impossible,
que ningú en té aquesta virtut
i innocent com un nen petit
obre la seva ment,
al que fins ara li era ocult.
I es descobreix enganxat a sensacions
que sembla que s'hagin escrit per ell.
Res més enllà.
Tothom té sentiments
dibuixats a flor de pell.
El que ell no sap 
ni sap ningú,
és que no hi ha màgia.
Ella mai serà algú.
Sols un instant perdut
on les lletres troben la paraula
en un obrir i tancar d'ulls.
Li han dit que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes
quan ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
























diumenge, 19 d’agost del 2012

Sense pronunciar paraula

Hi ha una part del dia
on somio que la teva ombra
és la meva companya.
M'acaricia l'esquena
i dibuixa somriures 
en la meva boca.
Em porta lluny 
on no hi ha cap problema
i em diu a cau d'orella
que sé fer màgia.
No sé si diu mentides,
doncs no en conec d'altra
que vingui a les nits
a dir que sóc seva.
Tanco els ulls
i me'n fio d'on em porta.
Amb els anys,
s'ha guanyat el títol 
de guia en la fosca.
Qui sap on és ara amagada
i si aquesta nit tornarà
a dur-me,
on la lluna n'és guardiana.
Jo l'espero com sempre,
entre l'estrella del cel
i la seva boca
allí on sempre diu,
que en faig màgia
sense pronunciar paraula.













dissabte, 18 d’agost del 2012

Potser sense tu saber-ho

Escoltant-te en la llunyania
m'imagino la teva veu trencada,
dient-me que la teva vida 
ja no té màgia
i les ganes de somriure
han fugit de la teva ànima.
Cada dia somies que la tristesa
marxa quan el sol arriba
i venen nous colors
que inunden,
una altra matinada.
Que les llàgrimes no són penyora
que cap peatge paga
i que surten d'alegria per gaudir
de qualsevol rialla
encara que aquesta,
en sigui petita.
Per que no hi ha diners 
per comprar 
cap minut de la nostra vida.
Llavors ja saps que has de fer.
Eixugar la llàgrima,
cosir la veu trencada
i dir-li al teu cor
que encara has de donar molta guerra.
Qui sap,
potser sense tu saber-ho
hi ha algú que ja t'estima.






dimecres, 15 d’agost del 2012

Morir per tu en al fosca

L'espero sempre a la mateixa hora,
asseguda.
Ella m'ensenya a retallar les teves formes
de manera descarada
i sense dir paraula,
li obro la boca per ensenyar-li 
a ser muda.
La paciència és una virtut
que amb tu perd costum, 
a la llum de la lluna.
No puc desaprofitar ni minut
quan la gana em crida,
el moment arriba
i la nit no és eterna.
No sigui que la oportunitat
no torni mai més a ser nostra
i s'oblidi d'aquella que un dia,
va morir per tu en la fosca.
Tancaré els ulls
i pensaré que de nou ets meva
dibuixant fantasies
amb els dits d'una estrella,
on s'il·luminen cels
enamorats de llunes eternes,
somriures dolços
i carícies perpètues,
on morir per tu
no sigui una fal·làcia
retallada en la fosca,
sinó realitat compartida.













dilluns, 13 d’agost del 2012

En nit de mel

En els estels de la mirada
vaig recórrer el teu cel.
Ulls foscos
en nit de mel
on els somnis començaven,
pels perfums de la carn.
Aquella que no es veia
però s'imaginava 
en tots els detalls,
sentint l'escalfor d'unes mans
que pressa tenien,
per comprovar-ne cada pam.
Però elles no vingueren
i preses de la seva timidesa 
les estrelles ens digueren
que sols volien amants.
Qui sap si la propera vegada
ens agafaran
i construiran nous cels
on poder passejar,
les pauses dels desitjos
que un dia van crear
aquells ulls foscos
en nit de mel.
Aquella que no es veia
però s'imaginava,
amb tots els detalls.








dijous, 9 d’agost del 2012

La guspira que fa màgia

De la llum que em guia.
De les ganes que em sobren.
De l'amor que m'omple,
de tot plegat,
surt la guspira que fa màgia.
Alguna cosa falla.
D'alguna en dic mentida,
doncs fa temps que no s'encén,
per atiar flama.
Serà que de sentit únic camino,
que respiro de la mateixa manera,
que aviat oblido que estimo
quan en mig de la nit
necessito de carícia.
Saps que faré?
Esperaré asseguda
a que la llengua,
em vinguis a mossegar.
Per que d'on en surt la màgia
s'encén guspira 
difícil d'apagar.
No tinguis pressa,
aquesta és un estat
que m'encanta al teu costat.
Si tu en tens ganes,
jo tinc del tot el temps per disposar 
de les teves paraules.
Els actes, 
ja es descobriran.








diumenge, 5 d’agost del 2012

Mullats

En quina magnitud
surt la genialitat
quan qui recorre la teva pell,
en banya la ocasió.
Tocant cada detall
ens ensenya que la realitat
s'espera per respirar
de la teva boca el sabor.
Per què,
qui no voldria ser 
el que s'escola per tots racons,
sense oblidar-ne cap porció?
Llavors seré,
la que et mullarà les ganes,
la que dirà paraules
vestides de dolçor.
Aquella per qui les matinades
ja no es dormen 
i s'omplen,
sempre de calor.
Caldrà tenir un lloc
on l'aigua ens vingui a trobar,
per si de cas ens ofeguem
i no podem alenar
mai més del nostre cos.
Mullats, 
així quedarem
on el desig 
sempre deixa pas a l'acció.
En quina magnitud
surt la genialitat?
Sempre en aquella
on la set,
ens troba despullats.














Ara, sols em queda oblidar

Li explico al meu cor
que hauria d'oblidar-te,
però aquest mai em fa cas.
Va per lliure,
en direcció oposada,
en sentit contrari
al que la norma marca.
En sóc idiota,
doncs la teva llengua
ja no és, 
el que abriga la meva ànima.
Simplement una cosa morta
que ja no em desitja.
Quan es comença a estimar,
per que ningú t'explica
que algun dia pot arribar el final?
Serà que la llengua calla
el que la boca espera
que torni a passar.
Tot queda enredera.
Ara,
sols em queda oblidar.

















divendres, 3 d’agost del 2012

Ara ja no és mai

Per que el temps que corre,
sempre és una venjança
que mai s'atura
i ens deixa sense paraula.
Atrafegats en una vida
que no té pausa ni espera,
cada instant somiat 
és un ara del passat,
que ningú desitja.
El secret no és viatjar
a cap racó no explorat,
sinó el poder dir
que no em sentit
que ara,
ja no és mai.
Que hem aprofitat 
totes les abraçades,
els petons,
les rialles 
i les llàgrimes
i que de tot, 
hem aconseguit fer una vida
que poc a poc camina,
encara que aquesta
tingui una fi.
Per que mai ningú pugui dir
que no voldria tornar a viure
per sentir,
que té l'esperit lliure
del temps que corre
encara que aquest,
ens faci patir.


















dijous, 2 d’agost del 2012

De pell coberta cirera

Vermella.
Suau i dolça.
De pell coberta 
cirera.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la.
Per tenir el seu gust a la llengua
sempre en tinc pressa
i no et deixaré marxar,
sense haver provat la teva.
Pots deturar el temps 
o trencar la norma,
per que quan et torni a veure
et menjaré la boca.
La que de cirera es pinta
vermella i dolça
i no deixa més temps,
que la que imagina
la necessitat de que sigui 
per sempre meva.
Dibuixada, 
entre l'anhel i l'avidesa
somio cada dia amb ella,
esperant que el temps me la porti
sense necessitat de robar-la.
Vermella.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la,
de la teva boca.