dilluns, 3 d’octubre del 2011

En mig de les espelmes

S'apaguen les llums.
Et tapen els ulls
i sents,
murmuris en el silenci.
En l'aire expectant
surt el ritual que marca l'inici
del protagonisme anunciat,
d'un dia exacte,
any rere any.
En un instant,
molts records en el meu cap.
Els avis,
els amics,
persones que no hi són,
però sempre trobaré a faltar.
Em treuen el mocador dels ulls,
altre cop la realitat
en mig de les espelmes
cremant,
tots els que m'acompanyen 
i m'estimen
em desitgen
moltes felicitats.
Les llàgrimes cauen
i no sé que dir...
Moltes gràcies a tots
per ser,
sempre amb mi.




Renèixer

Començaré poc a poc
per no tornar-me a estimbar.
I m'ompliré les butxaques de confiança
per que em sigui més fàcil de lluitar
contra els fantasmes, que ara,
envaeixen el meu cap.
El sentiment no és pas de culpa
mes de simple desengany.
Construir no és mai fàcil.
Destruir és un moment estrany,
ràpid i sense gaires oportunitats
d'un moment malvat
que ens ensenya a actuar.
Adobem la nostra pell
pel que ara toca,
renàixer d'aquest trist moment.
Les llàgrimes no poden vèncer
tot el que sempre hem desitjat.
Cada acció és un pas endavant.
Els passos enredera són,
per agafar embranzida
i mirar el futur
amb el cap ben alt.
Començaré poc a poc...