S'apaguen les llums. Et tapen els ulls i sents, murmuris en el silenci. En l'aire expectant surt el ritual que marca l'inici del protagonisme anunciat, d'un dia exacte, any rere any. En un instant, molts records en el meu cap. Els avis, els amics, persones que no hi són, però sempre trobaré a faltar. Em treuen el mocador dels ulls, altre cop la realitat en mig de les espelmes cremant, tots els que m'acompanyen i m'estimen em desitgen moltes felicitats. Les llàgrimes cauen i no sé que dir... Moltes gràcies a tots per ser, sempre amb mi.
Començaré poc a poc per no tornar-me a estimbar. I m'ompliré les butxaques de confiança per que em sigui més fàcil de lluitar contra els fantasmes, que ara, envaeixen el meu cap. El sentiment no és pas de culpa mes de simple desengany. Construir no és mai fàcil. Destruir és un moment estrany, ràpid i sense gaires oportunitats d'un moment malvat que ens ensenya a actuar. Adobem la nostra pell pel que ara toca, renàixer d'aquest trist moment. Les llàgrimes no poden vèncer tot el que sempre hem desitjat. Cada acció és un pas endavant. Els passos enredera són, per agafar embranzida i mirar el futur amb el cap ben alt. Començaré poc a poc...
