dimarts, 3 d’abril de 2012

De ràbia continguda

Sóc la mateixa
que vas deixar deixar allà asseguda
esperant de tu la paraula.
Aquella que pensa
per que encara espera
si has fet del teu silenci,
la teva hermètica closca.
La que no entén
per que encara no té resposta
a la seva única pregunta.
M'agradaria per un instant
ser la fada dels teus somnis
i saber el que el teu cap pensa.
Si m'estima la teva ànima.
Si em desitja la teva boca.
Quina pregunta més tonta.
Si així fos,
encara teva seria
i no hauries fugit a corre-cuita.
Quan la mar no era brava
em va tornar a la teva riba,
més la barca ja no fondeja,
ara té una altra vista.
De tant en tant
penso
de qui va ser la culpa,
i la llàgrima aflora 
dels negres ulls en penombra.
Sóc la mateixa
que vas deixar allà asseguda
amb una única diferència,
les llàgrimes que ara ploro
no són de tristesa,
són de ràbia continguda.











2 comentaris:

  1. Tristement maravillós;perfecte i real com la vida meva!!!!
    Petons.

    ResponElimina
  2. Oblida'l. No val la pena. Per molt enlluernador que sigui, per molt perfecte que sigui, ell no val la pena. Si et provoca aquests sentiments no val la pena. Quan abans ho interioritzis i quan abans ho facis més aviat seràs feliç. Fes-ho. Obliga't. Fes-ho.

    ResponElimina