dissabte, 13 d’octubre de 2012

Un llacet vermell

La vida ens agafa
en un moment inesperat,
on la sorpresa és una ullada.
I allí estic,
tancant els ulls 
amb la força d'un desig en silenci.
Esperant de les teves mans
alguna cosa més que paraules,
sóc un cos assedegat de carícies
que sempre busca aigua.
Per tornar a ser
la que floreix, 
encara que plori llàgrimes,
cridi sense terme
i respiri sense aire.
No hi ha impossibles 
que jo no pugui trencar,
crec.
Però a aquestes alçades
no en dubtaré de mi
i t'ensenyaré el que sóc,
quan la lluna i les estrelles
són al cel penjades.
Em trobaràs al llit
amb un somriure als llavis
i en mig del meu cos
un llacet vermell, 
que et convida a estimar-me.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada