dimecres, 12 d’octubre de 2011

Etèria conquesta

En solitud compassada
es marca l'espera
on teva mà acompanya
al que no s'ha de fer mai, 
amb pressa.
Amb una paraula en tinc prou
per eternitat complerta.
Si ningú més en vol parlar,
no importa,
sempre estaré en etèria conquesta.
Apareixes,
quan la necessitat m'acompanya
dibuixant delicades ales de fada.
Quan somio amb els teus llavis
el desig surt a passejar
deixant emoció sostinguda
d'allò que mai he tingut,
i no sé on més puc trobar.
Quan recordo el tacte de la teva pell
se m'esgarrifa l'ànima
i sols desitjo saber
si mai més tindré oportunitat
de tenir entre les meves mans
allò que una vegada a la vida
s'ha de tastar.
Si tanco els ulls 
en recordo el moment...
asseguda, 
sense roba,
nua oferint sentiment.
I llavors
la màgia és sempre així,
etèria com tu.
El cap ja no mana.
El cor s'ha trencat.
Diuen que els àngels són fantasies
que la ment a imaginat...
Potser serà que ells no han provat
els llavis d'una fada
quan està a punt de volar.











2 comentaris:

  1. MOLT MACO,CATEDRA DE SENSIBILITAT CADA DIA....PERQUÉ HI ANEM JUSTETS DE VALORS....

    ResponElimina
  2. Com no ho han de saber els àngels? És clar que ho saben, si tu ets qui guia el cor d'àngels. No esperis ningú, ets tu qui tria el moment, l'espai i l'afortunat que veurà d'aquests assedegats llavis que només busquen estar en pau i viure en el cel que pintes entre somnis.

    ResponElimina