dimecres, 5 d’octubre de 2011

La realitat m'escanya

De vegades
no hi ha prou temps,
ni en tens ganes
de sortir i cridar que hi ha foc,
cremant les brases.
A cavall de la realitat i ficció
intentaràs comprar el sentiment
que et faci sentir millor,
que t'escolti el cor
sense por a demostrar la temor
que et fa sentir la fredor,
que ara amb mi comparteixes.
Diuen que ets el millor que tinc
i la meva llengua calla
realitats furtives
que mata l'ànima,
quan dins de casa tu et transformes
amb assassí d'estrelles.
Amb plor contingut 
dormo els meus somnis,
esperant despertar
i que no siguis al meu costat.
Però la realitat m'escanya
i amb mi vol jugar
i no em deixa esborrar
l'amargor que tasto
de les teves mans.
Quin dia serà
que no m'hauré d'amagar
de cada mirall
que em mostra el rostre de monstre
que deixa la teva impunitat?
Les llàgrimes no netejaran mai el dolor
fins que no desaparegui el botxí 
que efectua l'acció.
De vegades,
no hi ha prou temps...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada