Després de la tempesta...
Bravucona i fartanera.
Negra i cobdiciosa.
On el temor no es disfressa
sinó en altiva presència, s'ensenya.
La mar s'alça
i el temps desperta,
el que la ira marca.
Esgarrapant sentiments de defensa
contra armadura protectora,
mostrant que la vida,
es guanya dia a dia
en continua aventura.
Qui pensa que em doblega
com a petit bri d'herba,
li dic que perd el temps.
Doncs en mig de tota lluita
hi ha sempre moments per riure
d'aquell que es pensa que tot és seu.
El millor es crear somnis
per compartir
amb vosaltres un tros de mi
si es que així en podem dir.
Mentre i potser amb desig
anem al llit,
quan
sempre,
arriba la calma.
Encara s'ha d'aprendre molt
quan un es pensa que ja se'n sap prou.
La vida es una aventura imprevisible
on mai s'està prou preparat.
Però mai, s'ha de tenir por a avançar.
Les línies no tenen un final marcat.
Qui té un somni ha de somiar
per a fer-lo realitat.
Les noves llavors no tenen edat.
Sols ganes de créixer i fer-se grans.
Encara ens queden nous propòsits
plens de màgia i un toc de sal,
per donar-nos el gust de tastar
el que potser molts es pensen
que són sols, per gurmets de fi paladar.
Somiar és gratuït.
Lluitar imprescindible.
Viure és un riure i un plorar.
L'important no és córrer
sinó aprendre a caminar.
Amb el temps,
els fruits,
ja es colliran.
On estic no hi ha reixes.
Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.
Et deixo la porta oberta.
Per què entris i surtis
a la teva conveniència.
Encara que no vull
que pensis que sóc teva.
Els títols són lligams de sang,
que és guanyen en batalla.
Tot té un preu.
Fins i tot,
la més petita tireta.
El fàcil és acostumar-se a guanyar
i no, a lluitar per la supervivència.
Hi ha poques coses úniques en aquest món.
La resta
per aconseguir,
s'ha de barallar.
Un t'estimo.
El dolç pessic de la saviesa.
Un moment de lucidesa
en mig de l'estupidesa...
El combat de la vida diària
necessita pocs ingredients.
Respirar.
Gaudir.
Estimar i ser feliç.
Res més a afegir
si tu no vols,
es clar,
fer-ho amb mi.
No vull.
Perdre't no vull.
No és desig.
És imperatiu d'urgència.
De necessitat extrema.
D'ignorància pura,
vestit de tristesa.
De llàgrima madura,
que perd oportunitat
de no sortir a escenari.
Qui no causa mal,
no en plora conseqüència.
Què fàcil de dir,
quan un no és el que actua.
Tot es perd i poc és guanya.
Així és la llei
que marca el temps,
quan la solitud dona presència
allò que mai s'imagina.
La valentia no és
la paraula,
és el acte que es professa.
Escolta bé,
per que no vull tornar a repetir
el que potser,
em farà penedir...
No et vull perdre.
Ja ho tinc dit.
Si mai m'equivoco
escriuré cent mil vegades
que el cor no és de pedra
és una cosa viva
que es desfà amb la saliva
d'un petó,
dolç,
a mitja nit.
Quan pensem que les coses
no es poden canviar,
que no hi ha marxa enredera
i tot és dificultat,
sempre hi ha una estrella
disposada a il·luminar.
A ensenyar-nos nous camins
per no perdre'n el compàs.
A fer-nos riure altre cop
i treure'ns tot allò que ens fa mal.
Son estrelles que cauen del cel
i ens fan tornar a brillar.
Els dies quadrats
ja són rodons
i giren sense dificultat.
Tenen una màgia, difícil d'igualar.
Escrit a les estrelles diuen que està
el futur que ens acompanya
i ens fa caminar.
Sols l'hem de saber interpretar.
No és fàcil,
però amb tu,
segur que ho serà.
No vull que es gasti la teva estrella.
Si ho fa.
La tornaré a buscar.
Escrit està.
Segur que sí.
Sols un instant.
T'ho prometo.
De veritat.
I els meus llavis seran teus,
la resta de l'eternitat.
Et podràs esperar?
Segur que sí.
La meva pell no canvia d'aroma.
Els meus llavis sempre tenen
el mateix gust que tu vas tastar.
El cos no canvia,
vaig deixar de créixer ja fa molts anys.
Sols,
que es fa una mica més vell
cada dia...
Espero que això no t'hagi d'importar.
Et podràs esperar?
Posaré les flors en aigua.
La cervesa a la nevera
i el meu cor al teu costat.
L'amor en una vitrina
per que el puguis contemplar.
Te'n faré memòria
per si mai gosses oblidar,
el gust de la passió,
els petons de tots colors
i allò que un dia em vas ensenyar.
La tendresa amb tu al costat
és un dibuix planificat
amb tots els detalls.
Tenim tot el temps...
Et podràs esperar?
