dissabte, 27 d’agost de 2011

Captiu

On estic no hi ha reixes.
Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt 
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.























2 comentaris:

  1. es genial bonic m'agrada moltisim no o deixis mai pasi el que pasi es perdria una joia tots els muas per la dona mes meravellosa muaaaaaestrelleta

    ResponElimina
  2. La meva incapacitat em priva de saber si parles en femení o en masculí. En qualsevol cas, és un relat que encongeix el cor. En voldria ser part del relat, per petita que fos.

    ResponElimina