Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.
es genial bonic m'agrada moltisim no o deixis mai pasi el que pasi es perdria una joia tots els muas per la dona mes meravellosa muaaaaaestrelleta
ResponEliminaLa meva incapacitat em priva de saber si parles en femení o en masculí. En qualsevol cas, és un relat que encongeix el cor. En voldria ser part del relat, per petita que fos.
ResponElimina