Engalanada
puja una dama
a un tren a mitja nit.
Es treu els guants,
en el seu compartiment.
Les maletes ja han pujat
per un altre departament.
I mentre es va despullant
el tren,
comença via a enfilar
cap al desconegut.
Mira per la finestra.
El vapor trenca el negre paisatge
i ella,
al seient és deixa
descansant per un llarg viatge.
Algú truca la porta.
Ella intueix qui és.
La passió li entra al cor
en segons àvids de sentiment.
Ara, que importa el temps.
Sols s'escolta el xiulet.
A ningú més.
Així s'inicia els seu viatge.
El viatge,
en l'Orient Express
Vols descobrir
el gust de la seva pell.
L'instint que t'intriga.
Doncs, sense paraules de boca
veus que la màgia s'apodera,
de tot, el que ella toca.
Amb la seva llengua et guia.
El seu cos és un mapa obert
on el tresor potser una trampa.
Però a tu et dona igual.
En la teva competència,
l'amor ja no és feblesa,
si no acte,
de lluita rival.
En capseta de sucre diuen que la trobaràs.
Qui sap si és veritat...
Quan en fosca nit
ella humana es torna
a sobre del llit,
t'ensenya,
que cada tros de la seva pell
destil·la veritat.
Doncs la roba ja no la protegeix
de les inclemències exteriors.
No li fan falta.
Els teus braços
li fan de protecció
de totes les seves pors.
Vols descobrir el gust de la seva pell?
En capseta de sucre,
diuen que la tens,
si ella es deixa tastar.
L'amor,
ai quin invent,
doncs un cop es tasta
tothom vol repetir.
No deu ser
pas, tant dolent.
Després de la tempesta...
Bravucona i fartanera.
Negra i cobdiciosa.
On el temor no es disfressa
sinó en altiva presència, s'ensenya.
La mar s'alça
i el temps desperta,
el que la ira marca.
Esgarrapant sentiments de defensa
contra armadura protectora,
mostrant que la vida,
es guanya dia a dia
en continua aventura.
Qui pensa que em doblega
com a petit bri d'herba,
li dic que perd el temps.
Doncs en mig de tota lluita
hi ha sempre moments per riure
d'aquell que es pensa que tot és seu.
El millor es crear somnis
per compartir
amb vosaltres un tros de mi
si es que així en podem dir.
Mentre i potser amb desig
anem al llit,
quan
sempre,
arriba la calma.
Encara s'ha d'aprendre molt
quan un es pensa que ja se'n sap prou.
La vida es una aventura imprevisible
on mai s'està prou preparat.
Però mai, s'ha de tenir por a avançar.
Les línies no tenen un final marcat.
Qui té un somni ha de somiar
per a fer-lo realitat.
Les noves llavors no tenen edat.
Sols ganes de créixer i fer-se grans.
Encara ens queden nous propòsits
plens de màgia i un toc de sal,
per donar-nos el gust de tastar
el que potser molts es pensen
que són sols, per gurmets de fi paladar.
Somiar és gratuït.
Lluitar imprescindible.
Viure és un riure i un plorar.
L'important no és córrer
sinó aprendre a caminar.
Amb el temps,
els fruits,
ja es colliran.
On estic no hi ha reixes.
Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.
Et deixo la porta oberta.
Per què entris i surtis
a la teva conveniència.
Encara que no vull
que pensis que sóc teva.
Els títols són lligams de sang,
que és guanyen en batalla.
Tot té un preu.
Fins i tot,
la més petita tireta.
El fàcil és acostumar-se a guanyar
i no, a lluitar per la supervivència.
Hi ha poques coses úniques en aquest món.
La resta
per aconseguir,
s'ha de barallar.
Un t'estimo.
El dolç pessic de la saviesa.
Un moment de lucidesa
en mig de l'estupidesa...
El combat de la vida diària
necessita pocs ingredients.
Respirar.
Gaudir.
Estimar i ser feliç.
Res més a afegir
si tu no vols,
es clar,
fer-ho amb mi.
No vull.
Perdre't no vull.
No és desig.
És imperatiu d'urgència.
De necessitat extrema.
D'ignorància pura,
vestit de tristesa.
De llàgrima madura,
que perd oportunitat
de no sortir a escenari.
Qui no causa mal,
no en plora conseqüència.
Què fàcil de dir,
quan un no és el que actua.
Tot es perd i poc és guanya.
Així és la llei
que marca el temps,
quan la solitud dona presència
allò que mai s'imagina.
La valentia no és
la paraula,
és el acte que es professa.
Escolta bé,
per que no vull tornar a repetir
el que potser,
em farà penedir...
No et vull perdre.
Ja ho tinc dit.
Si mai m'equivoco
escriuré cent mil vegades
que el cor no és de pedra
és una cosa viva
que es desfà amb la saliva
d'un petó,
dolç,
a mitja nit.
