En la nit que un any s'acaba

Ningú sap per què és així
però tots ens copiem 
en la nit que un any s'acaba
i neix un altre,
al mateix temps.
On mengem dotze grans de raïm
per desitjar-nos bona sort
i ens omplim de petons 
dels que portem dins del cor.
On és important la puntualitat
i que el rellotge
no es retardi ni un minut
per no començar amb mal peu l'any.
No sigui que el vermell 
de la roba interior
no serveixi per aturar
el que ens prepara la mala sort.
I quan per fi l'últim raïm 
passa per gola avall,
agafo la copa de cava
i amb els ulls humits 
busco els teus llavis
per dir-te:
que no importa on mori l'any
si ho faig al teu costat
menjant-me amb tu,
la resta de l'eternitat.


Bon Any Nou 2012

Què fàcil era parlar quan...

Per què ella és tan gran

i jo sóc tan petit?

No hi ha cap sentiment 

que vesteixi les meves nits

des de que no hi és.

Què fàcil era parlar

quan la podia tocar.

Si una paraula ens callava

sempre la carícia ens feia dir,

doncs la calor de dos cossos

sempre inciten a estimar.

Però ara,

ja no hi és.

Diuen que amb la matinada va marxar

sense deixar res escrit, 

be, sols quatre paraules tristes en paper

que m'expliquen,

que mai més tornarà.

Qui sap si per la primavera

quan el cel es blau eternament

vindrà cap als meus braços 

per dir-me, 

que m'ha trobat a faltar

dins la seva tristesa...

Però que neci sóc!

Perquè no li vaig saber dir

que ella era el meu foc 

quan la tenia tan prop?

Si pogués tirar el temps enredera

li diria a cau d'orella

que ella sempre serà

molt més gran que jo.

 

Qui ha dit, que no podem volar?

Com alenada d'aire fresc,
vas venir a mi.
El temps no ocupava espai
sinó preferència de pas.
Qui ha dit,
que no podem volar?
Les ganes ens donaran les ales
per poder continuar
aquest joc on els cecs, 
tindran preferència per tocar.
No ens farà falta la llum
per saber caminar.
Sols ganes de sentir
que l'amor és un principi
que mai voldria tingues fi.
Els ulls que no veiem
ens guiaran pel bon camí
on el desig sempre neix
de les ganes d'estimar.
Mes si algun dia s'acabés
i no tinguessis ulls per mi,
no em contis cap mentida
i encara que em vegis morir
digues que jo per tu sóc el passat.
Hi ha moments per jugar
i d'altres per marxar
per on l'amor va començar.
L'amor és cec,
però ni sord ni mut,
ni falta que fa.
Qui ha dit, que no podem volar?
Quan penso amb tu jo sóc al cel
i d'ell no en penso pas baixar.

Un altre Nadal que marxa

Encongit a les esquenes
guardo un sentiment.
Un motiu, 
una presència.
Testament de vida
de l'any que no passarà mai més.
I avui envoltada de gent
he pensat amb la que faltava
i una llàgrima traïdora,
ha fet veure que marxava
del corral, on la tenia lligada.
L'he disfressat amb un somriure
que m'arribava de galta a galta,
mentre la meva ànima em deia
que era una petita mentidera
per dissimular, el que per dins cremava.
L'alegria és agredolça
doncs voldria aturar aquest temps
que sembla que tingui ales
i vagi més ràpid que el vent.
Tot el que neix,
algun dia morirà
però mentre veig
un altre Nadal que marxa, penso...
Que la vida és un instant
que vull passar al teu costat
per no oblidar mai més
el que per tu sento.

S'ha de tenir sort

Un tros de paper
ens obre la ment
a les il·lusions de tota una vida,
un instant petit, 
gran fet.
Viatjo sense pensar
si faig bé o mal
amb lleugeresa de sentiments
que m'ensenyen, de nou,
a caminar.
Somriures.
Cava amb copes de cristall.
La possibilitat de somiar
sense haver de sobte,
despertar.
Qui no voldria fer
el moment etern,
per no tenir mai més que lluitar.
Les llàgrimes seran felicitat reflectida,
abraçades al carrer
on els cors, 
tindran un sol batec.
Em queda un dubte per saber.
El número que he comprat
inclou tota la vida al teu costat?
Desig infinit sense haver-lo de disfressar.
Vull ser allò que notes a faltar
quan no respires de mi
doncs així sabré,
que quan la nit et ve a bressar
abans de somiar,
sóc la que et fa tancar els ulls
amb pau i tranquil·litat.
Lo millor de mi 
sense cap sorteig
sempre teu serà. 
Un tros de paper
ens obre la ment,
a les il·lusions de tota una vida...

Aventures marcades

Diuen que les aventures
s'escriuen en lletres de sensacions trobades
de petjades marcades...
On les hores son segons,
els dies instants
i el moments situacions,
que ens fan oblidar 
les dificultats passades.
On no ens importa 
si no sabem trepitjar,
per que la nostra guia és el cor.
Doncs els batecs són el motor 
d'un mitjà de transport,
que ens portarà a un nou de viatge.
Agafats de la mà
descobrirem sensacions
que crèiem dormides
pels nostres racons.
I tornarem a ser nens,
riurem de tonteries
i ens farem molts petons,
d'aquells que deixen petjada
i es queden en l'ànima 
amb un dolç record.
Per que vull tornar a creure
amb la màgia de les situacions,
les rialles amagades
i els teus ulls,
observant-me en la foscor...
Diuen que on sempre hi ha 
sempre queda.
Llavors ja no tens excusa.
Jo tinc, 
el que la teva ànima busca.
Aventures marcades
escrites en lletres
on les hores,
els dies i els moments
fan oblidar, les dificultats passades.

Un cor vermell

Desordenades.
Idees fent un conjunt 
de petites coses. 
Entre el que ens alimenta 
i ens recrea,
entre el que es desitja i s'estima
dibuixat, en mètrica i rima.
Doncs la peculiaritat de sentir
es comença a tenir,
en la primera paraula escrita.
Qui no pensa en la valentia
de sentir-la i fer-la seva
i recórrer aquell cos,
llavis i ànima
que el poema explica.
I aconseguir un cor vermell
de misteris indesxifrables
de totes les paraules
que els ulls ensenyen
i els sentiments enganyen.
La fragància que s'olora
és l'instant que no es perdona
per temor, 
a no tenir-lo més.
Quan la imatge s'imagina,
la retina crea,
el pensament vola
i el calor augmenta,
a flor de pell.
Doncs, si la terra no gira
per que no hi ets,
intenta sobreviure
amb lo que li queda.
La visió de la paraula
condensada en sentiment.

No recordava aquesta sensació

Oblido.
Recordo.
Penso i escric. 
Les solituds obligades,
no són bones per a mi.
Les millors són les compartides
quan cau la nit,
enmig de rosades i llençols fins.
De copes de vi
que embriaguen els sentits
i de dolces paraules que embolcallen,
cossos sense fi.
La delicadesa de la carícia
m'acompanya el pensament. 
Tot un gust, 
creu-me,
força complaent.
Per que recórrer el teu instint,
no té pèrdua.
Al contrari.
Per sempre em voldria perdre
si no és molt demanar,
on els llavis neixen 
i ensenyen a estimar.
On l'esquena acaba
i el desig empeny a crear.
On la vida neix
en un cel estrellat.
No recordava aquesta sensació,
on la foscor
en lloc de por,
em donaria llibertat.

No fa falta paraules

Una finestra atrapa una imatge passatgera.
A pell nua
sols fotografia d'ànima neta,
que no té por de mostrar-la
encara que aquesta,
en sigui freda.
Algú ja l'escalfarà,
doncs respirar és tan innat 
com buscar refugi de sentiment.
Somiar pot passar a ser 
un acte de fe
si no es troba un per què.
Però jo sé i tu saps
que entre nosaltres,
passarà quelcom més.
No fa falta paraules
per explicar-te el que tots dos sabem.
No m'acompanyis,
guia'm.
No m'estimis,
desitja'm.
Els instints primitius
sempre són els bons.
Obre't a mi i el silenci ens acompanyarà
vestit de petons sota la teva finestra.
Viure en el teu cel 
és una trampa 
i jo, he caigut en ella.
Recordaré per sempre el teu escalfor,
doncs sempre tinc, fred de desig
si l'amor em troba al teu costat
nua d'esperit.

A ser possible, sempre

Poc a poc

vaig seguint les teves passes

per camins, que mai vaig pensar trepitjar.

Tot ho faig per tu.

Tanco els ulls i no tinc por.

Les coses que surten per inèrcia

es tornen una agradable costum.

Quan no sóc al teu costat

la imaginació em comença a fallar

i ja no sé construir.

No hi ha cel sense estrelles

ni instant sense eternitat, 

però un moment amb tu

és or d'immensitat.

M'acompanyes amb la tristesa

i de l'alegria en fem comunió,

de la paciència una litúrgia

que fa bategar el nostre cor.

Quan et torni a veure,

sota la llum d'aquell fanal

no et deixaré parlar.

Et mostraré un somriure,

un esquitx d'ingenuïtat,

el desig de viure

a ser possible, 

sempre,

al teu costat.

I despertar-me en els teus braços

i alimentar-me del que diràs.

Jo ja em faré

si em permets, 

amb tu gran.

Els camins que començo 

no sempre segueixo endavant,

però penso que si ho faig amb tu

difícil no em serà caminar.

Quan et torni a veure

et mostraré un somriure,

un esquitx d'ingenuïtat

i el desig de viure

a ser possible, sempre,

al teu costat.

 

Ningú riurà més d'ella

Sota l'ombra de sorrut dia,
neix cosa petita i ínfima
que de sota fulla del destí esplèndida
espera que algú,
en sigui d'ella guia.
L'ull em vigila
el meu món en nit fosca 
els somnis em recela,
l'esperit m'exalta
i l'alegria em dibuixa,
en ànima viva.
La sang que en brolla
és de ferida feta,
on el sentiment mata
si en queda de pobresa.
La lluita és innata
nascuda de la vida
d'uns segons que s'escapen
quan la mà es deixa oberta.
Els petons que dona 
no els regala,
doncs els sentiments
tallen, l'ànima amb espasa.
Ningú riurà més d'ella.
La calor humana 
és una trampa 
que es dibuixa sota l'ànima,
d'algú que sempre té gana
d'engrunes de carícia.
S'eixuga la llàgrima.
Alça la vista
i pensa,
que comença 
una altra matinada de lluita.

Quan les mentides venen enganyades

A les portes obertes
no hi vull posar baldes 
per que entris i surtis
quan vulguis d'elles.
Que res et retingui
ni somriures ni rialles,
ni carícies ni estimades,
si ja no sóc
un trosset dels teus somnis,
amb estrelles dibuixades.
No seré jo 
qui et tallarà les ales, 
ni et marcarà camins 
amb les meves petjades.
Ets lliure sempre amb mi.
Vull que ho sàpigues.
Que no et quedi inquietud 
de pensar que et retinc,
per no sentir-me sola
si no et tinc.
Fàcil és dir i no sentir
quan les mentides venen enganyades.
Per que quan em tornis a veure
l'escalfor del teu pit
no et faci mal decidir,
si em corresponen dues besades
o quelcom més íntim
en el llit de les ànimes.
Ja sé que tot 
no és amor el que mastegues,
però quan em toques l'ànima 
sóc aquella cosa dolça 
que deixa de ser
per un seria, 
en el bressol
de qui decideix si l'agonia,
es vesteix de dol
o seda fina.
Fàcil és dir i no sentir
quan les mentides venen enganyades
de dins de mi,
a un tu que reclama vida
que no vols mai sentir.
Sóc aquella cosa dolça
que deixa de ser
per un seria,
en el bressol de qui decideix si l'agonia,
es vesteix de dol o seda fina.
A les portes obertes,
no hi vull posar baldes...

Un de quatre estrelles

I mentre li diuen al temps que s'entretingui
juguen amb les seves mans tafaneres 
a descobrir com voldrien parar-lo 
per fer-lo per sempre etern.
No hi ha cap condició,
sols l'acció feta moviment.
Al principi,
no saben com començar.
La llum atura tots els actes de valentia.
Però de sobte, tot canvia
i la confiança incita al desig 
de provar el gust prohibit
que es pot fer additiu de per vida.
Els passos a seguir
són d'aprenentatge fàcil
i enmig de llençols 
la follia entra en joc.
Les regles les marquen
els petons i les carícies
amb contundència 
i disciplina.
Els jugadors frueixen
dels seus actes 
en un de quatre estrelles
voltat pel seu foc.
No hi ha compàs d'espera
ni sensació d'ofec.
I mentre ballen el seu ball
a la la porta posa: 
Silenci, no molestin
doncs aquí dins 
n'hi ha dos,
que s'estimen.

La carretera a seguir

Crec que em puc equivocar de camí
però no de carretera a seguir.
La callada per resposta 
algú fa temps me la va dir.
No li expliquis a ningú
que de les meves febleses
surten els malsons de la nit.
No és que vulgui fer-me el valent
però necessito sentir-me viu
encara que sigui per mi.
Les direccions equivoquen
últimament els sentits,
portant-los per dreceres que ningú
mai ha pensat i sí que ha dit.
Per que la dificultat resideix,
en esperar esdeveniments
abans que les accions es portin a terme.
Córrer abans de caminar
sempre ha estat poc natural.
Els dies passen i estic cansat
de no saber com lluitar,
de no saber què pensar
i com dir-te, que la meva vida ha canviat.
El que un dia vaig sentir
va sortir d'una veritat
que ara comença a morir aquí.
Qui sap, potser les paraules
podran tornar a fer lluir
l'esperança que la carretera
poc a poc ha diluït.
No vull ser valent.
Vull ser estimat.
Crec que em puc equivocar de camí
però no, de carretera a seguir
si ho faig amb tu 
al meu costat.
Quan m'alço al matí
sols penso amb la guspira dels teus ulls...
El que un dia vaig sentir
va sortir d'una veritat
que ara, comença a subsistir.

Avui va de festa

Maquillatge, purpurina,
rimel i un toc de fantasia.
Vestit lluent.
Amb ganes de menjar-me el món
avui, 
sortiré a passar-m'ho bé.
La guerra començarà a mitja nit.
Globus,
serpentines i un toc d'alcohol,
em deixaré dur
per la màgia que comença quan es fa fosc.
On ningú em coneix i surt, 
la que realment sóc.
La que voldria ser i mai té l'ocasió,
de perdre's en la multitud 
i ballar en l'oblit, que li marca el cor.
Per uns moments no hi ha obligacions
i els peus dansen altres sons.
No hi ha preocupacions
sols rialles de colors
entre el brogit de la gent que no conec.
D'un glop hem veuré la nit
i aprofitaré tots els moments
que vinguin a mi,
per que amb els primer raigs de sol
la princesa ha de tornar al seu mon.
De tant en tan ja va bé
tenir el cor desinhibit.
Porto la música als dits
i als llavis una cançó.
Avui,
va de festa el cos i l'esperit.

Xiuxiuejant

Les coses que es diuen 
a cau d'orella,
agafen magnituds inimaginables
quan impliquen proximitat.
No hi ha res com imaginar
que orelles sordes
poden escoltar.
Les paraules tenen un grau
que sempre ens fan callar.
No cal cridar,
xiuxiuejar sentiments
això a mi,
em desfà.
Qui sap si les paraules 
creen miralls,
on podem veure 
el que entre nosaltres hi ha.
La prova de foc.
Una mirada inquietant,
mig somriure
i esperança gran,
de que de la teva boca
surti el espero amb delit:
la dolcesa del desig
infinitament sentit.
Em mullaré les ganes xiuxiuejant
que mai perdré l'esperança d'escoltar,
paraules d'amor,
dels llavis del qui sempre he estimat.

Somio amb els ulls oberts

Es desgranen els moments
dibuixats en l'espera que un no sap.
Entre la sorpresa inicial
d'assaborir el primer instant
voldríem que aquest en el temps,
es fes més llarg.
Doncs els petits detalls
amb tu,
sempre han estat molt importants.
M'has despertat un no sé què
que em pensava ja derrotat,
dormit dins el meu jo
en un racó tirat.
Una segona oportunitat
de ser feliç amb llençols blancs
que al matí fan olor de mel 
i d'un cor dins d'un cos, 
que de sobte a tornat a fer tic-tac.
La dolçor no té res a veure amb l'edat.
El desig no té mida 
color,
o sentit
si no el bombeja el més important.
Torno a ser aquella flor
que en el gerro van posar
acabada de collir.
Per que ara somio 
amb els ulls oberts.
Ric sense motiu
i estimo més que mai.
He trobat en conclusió
el que fa temps anava buscant.
Algú com jo
que em necessites a mi
al seu costat.

Papallones a la panxa

No em preguntis el perquè,
però aquest matí
m'he aixecat amb el cor content.
El somriure als llavis
i el desig despert,
amb les ganes preparades 
per sentir-te al meu costat...
llàstima que no és veritat.
Cada cop que et sento la veu
papallones a la panxa
volen al compàs
d'un sentiment qui sap,
si unidireccional.
Però ara no vull despertar
de la meva fantasia especial.
Vull ser nen per un instant
i pensar que el que vull
no té per que ser
impossible de passar.
Em faré mag per fer-les volar,
en els teus ulls
la teva boca i el teu nas,
i que corrin cap a la panxa 
i no et deixin respirar.
Per que sàpigues el que sento
quan ets difícil de tocar,
quan el meu amor té pressa 
i no el puc parar.
És un sentiment estrany
amb barreja agredolça
de l'ala d'una fada
que sense voler,
es va fer estimar.

Rendit a les teves mans

Què difícil amagar-te el desig...
El tapo entre els meus llavis
callats al pensament.
Dissimulo els batecs
d'allò que en diuen cor
embolicat, en gruixut paper.
Les lletres ja et sabran que dir
abans que jo mogui els dits.
Recorrent pam a pam del teu cos
en vull gaudir eternament.
Sols caduca
el que tenim pressa,
per tirar de la nostra ment.
El demà vull que sigui avui
per poder repetir així de tu.
Doncs no em canso mai
dels plaers de la carn,
dibuixats en una pell 
de geografia inquietant.
Què difícil amagar-te el desig
quan et tinc al meu costat.
La teva olor,
el millor perfum
quan es queda en el meu llit,
després d'haver fet l'amor
tota la nit.
Tant fort és aquest impuls
que no crec poder parlar
sense que la llegua
vulgui tastar,
l'exquisidesa del teu amor
en el meu paladar.
Desgraciat aquell qui cau
rendit a les teves mans,
doncs mai podrà oblidar
que els petons dels teus llavis
són aire per respirar.

De forma exponencial

Em despullo les ganes mortes
de les intencions conegudes,
amb les paraules escrites
i les pistes donades.
Del desig a cabassos
la pintura de llavis esborrada
pels petons de passadissos,
on de forma exponencial
creix la meva flama.
Els ulls parlen
d'una intenció desmesurada
on seduir-te sols és el principi
del que espero,
una nit màgica.
El teu cos m'obre la gana
i em torna la llepolia 
de tastar el que mai cansa.
Sense cordura s'inicia
el camí cap a la cambra,
on no importa el lloc
si fer l'amor, és el nostre joc,
que ens permet estimar sense trampa.
En un moment 
que la roba sobra,
descobreixo la teva nuesa pàl·lida
i la vergonya del que puguis pensar,
es transforma amb naturalesa sàvia.
Et dono tot el que tinc
sense pronunciar paraula,
les meves mans son guies
i els meus llavis àncora
dins dels sentiments, 
on ja ningú s'espanta.
Per acabar al teu costat
amb l'ànima extasiada
desitjant que el proper foc,
sigui el meu cos
el que encengui la teva flama.

Potser seré aquella llum

Potser no hi ha tros
ni petit ni gran,
ni negre ni blanc,
ni dolç ni salat
quan la teva pell
em frega, el desig de la carn.
Potser seré aquella llum
que algun dia et guiarà
per gaudir dels impossibles
que mai has imaginat tenir,
tan prop de les mans.
Potser 
qui sap,
si ho sóc tot
del no res arribat.
Un instant,
un moment,
dibuixat sense paper
sols amb la tinta d'estimar
per que no s'esborri mai més.
Allò que no es pensa fer malbé
si tu la cuides bé, potser seré.
El que un dia vàrem trobar
en tancar els ulls 
en un moment d'intens plaer.
Doncs diuen 
els que n'entenen bé,
que l'amor és un potser
que qui sap
si mai serà
allò que creix
al teu costat.
Potser seré,
allò que no es pensa fer malbé
si tu, la cuides bé.