Com em costa, no dir-te que...

Com em costa no dir-te,
que et penso en tots els instants
i et somio en tots els moments.
Callar els sentiments
i no cridar a tort i a dret
que necessito ser allò,
amb què no pares de pensar
encara que estiguis adormit,
perquè quan estàs despert,
ja sé que el meu nom
l'ha vestit el delit,
de saber-se per tu.
Potser m'equivoco,
o no, qui sap,
però amb tu em vull arriscar.
Potser per inconscient
o per volar
i deixar el terra definitivament,
a prop del mar.
I sentir, que la llibertat 
és quelcom que es pot tocar,
encara que la distància sigui llarga
i el destí,
ens deixi de costat.
Perquè si tu estàs amb mi,
tard o d'hora l'anhel serà l'al·licient 
de dos viatgers,
que volen recórrer el món junts,
en un viatge,
ple de plaer.
Com em costa, no dir-te que...

Aquell llibre obert

Dir-te com tothom
que ets el millor,
seria fàcil.
Però a mi això no em va.
Si més no així,
doncs, jo sóc d'aquelles,
que parlen amb el cor
i fan callar les llengües,
amb actes d'amor
mirant estrelles en nits,
que mai podràs oblidar.
I no ho dic per dir,
t'ho convido a provar
i veuràs,
que el meu cos és aquell llibre obert,
on un dia vas descobrir
que les paraules poden ser
quelcom més,
que ratlles amb punts,
per convertir-se amb corbes 
on les carícies cauen mortes,
per tornar a ressuscitar.
Dir-te com tothom
que ets el millor,
seria fàcil.
Jo abans,
ho he de comprovar.

Ets

Ets aquell foc que em crema,
el riu que em calma la set,
l'hora que passa ràpid,
i aquells petons als llavis
que deixen ganes de més.
La que riu a tothora
i plora de tant en tant,
aquella que és una dóna
que porta ànima d'infant.
La sensualitat feta paraula,
amb ulls, que no callen veritats.
Un somni per l'ànima,
el desig del plaer,
aquell bocí de vida
que ningú vol deixar escapar,
per si no hi ha un després. 
La pausa de la frase,
la força del vent,
la pluja que mulla
i em deixa sense al·lè.
L'instant fet instint,
la que atura sempre el temps,
uf... què més puc afegir?
Ets el meu nord
i també el meu sud,
el meu jo
i el teu tu.
Saps, qui no coneix la màgia
és que no t'ha descobert.
Millor, 
no vull que siguis de qualsevol
perquè egoista em torno
sempre que algú,
pronuncia el teu nom.
Serà que ja t'estimo
i crec que això,
ja no té retorn.

Dins la meva pell

La nit se'm queda curta

quan estàs dins la meva pell

i voldria que avui 

el sol s'adormís

i em deixés una estona més,

per poder gaudir de tu.

Però tossut ell avança

implacable, sabent el que ha de fer,

deixant-me amb el regust agredolç

d'haver estat on es barreja el sentiment

i la resta de sentits

sense poder dir-te què,

el pròxim cop que et veuré

em quedaré allí on els meus dits

saben treure dels silencis,

dolços gemecs de plaer.

Junts, anem més lluny

Qui havia dit
què tots els mars són blaus?
Amb tu són daurats i transparents,
dolços com la mel
amb petites ràfegues de vent
que em porten a navegar,
pel teu cos despullat.
Junts, anem més lluny,
digui el que digui la gent
perquè ells que sabran,
doncs, nosaltres som dos
què quan estem plegats
despertem vendavals,
terratrèmols i huracans.
Somriures sota el nas
i passions que potser,
l'altra gent no entén.
Però jo sols comprenc els teus ulls
i ells, 
em despullen amb total impunitat
sense que hi pugui fer res.
Si us plau,
fes servir les mans
i segueix el que ells han començat.
Ofegar-me vull.
A terra o al mar
però sempre junts,
on lluny anem,
si estem plegats.

Jo sóc aquella

Jo sóc,
la que en tu
de pensar mai deixa,
la que enyora la teva paraula
i molt més,
la teva carícia.
Aquella, 
que per un somriure teu tremola
i plora a llàgrima viva
quan la teva boca
diu que l'esborra,
de tot sentiment possible.
La nena que et somia
i la dóna que t'ensenya
que les fantasies són factibles,
si creus fermament amb elles.
Aquella que no té ales
però que per tu,
vola a la lluna 
i et baixa les estrelles, 
una per una.
La que té un batec al cor
i a la panxa papallones,
una espurna a la mirada
i un "et vull" per sempre
que no necessita altra cosa,
que li diguis que l'estimes.
Recorda si mai oblides,
jo sóc aquella
que de pensar amb tu
mai deixa,
perquè hi ha coses,
que són impossibles.

Per casualitat

Les casualitats fan camins
que ningú imagina,
on l'atzar i el destí
juguen a buscar,
dos punts oposats 
que un bon dia ensopeguen
per casualitat
i et diuen,
que la tendresa existeix
en uns ulls que et miren
qui sap,
si des de l'altre punt de la lluna
o amb els peus a terra enganxats
somiant que tenen
una distància curta,
plena de proximitat.
On les paraules sobren
perquè elles millor que ningú,
saben callar
i dibuixen amb la llengua camins,
on no es necessiten ales,
per poder volar.