De totes les sorpreses
ets aquella,
que em deixa muda
esperant a què la resta tanqui els ulls,
per actuar en els teus somnis.
Perquè no m'agrada ser la protagonista
si tu no ho vols
encara que em mori
i desitgi ser-ho,
per poder entendre el misteri,
que envolta al teu silenci.
Aquell que sense paraules
s'explica com llibre obert
i em conta,
el difícil que és estimar
a una paret
on, a vegades,
la freda realitat
càlida es torna,
quan es transforma amb la teva pell,
per actuar en les teves quimeres
esperant a que la resta,
en tanqui els ulls.
Doncs, ningú n'ha de fer res
de com t'estimo
ni on els meus llavis són,
el que el teu amor desitja
tot esperant,
a què la resta
tanqui els ulls,
per poder actuar.
De tatuatge et porto al pensament,
colrat a foc,
temprat de vida,
batec d'allò que s'uneix al temps
i que mai,
ningú oblida.
Respirant el present
amb sospirs de passat
deixant que futur ens sorprengui,
com aquell infant en nit de Nadal
que espera,
que les seves il·lusions es compleixin.
Guarnit de batecs i abraçades,
en recordo el tacte de la teva carn
de la pell que més estimaves,
perquè hi ha coses,
què amb el temps es fan grans
i no poden oblidar-se.
Doncs valent ha de ser aquell
que digui que en ell
no vas deixar petjada,
perquè hi ha peus que caminen
i d'altes t'esperen,
com sempre,
tatuats al pensament
colrats a foc,
temprats de vida,
amb batecs d'allò que s'uneix al temps
i que mai,
ningú oblida.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida.
Com sempre això,
no és cap novetat.
I allí, on ningú entén res,
hi ha sempre quelcom
disposat a dir
veritats a mitges,
que guareixen ànimes,
que necessiten subsistir.
On no tot és negre
ni tampoc blanc,
on les estones passen lentes
fins al punt d'ofegar
i desitjar que les boques callin
i tot s'esvaeixi,
per tornar a començar.
Allí, on les llàgrimes són salades
i es converteixen en oceà
negant terres estranyes,
que algú, qui sap,
si mai conquerirà.
Però quan de sobte,
un dia ens pensem morir
i la vida sols és un petit sospir
apareix la llum,
la mà que ens guia,
el petó que ens estima
i sempre, ens fa sentir vius.
El motiu és seguir
perquè el camí mai s'acaba,
fins que no es tanquen els ulls.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida
però com sempre,
això, no serà cap novetat.
M'embriaga quan em mires,
així com de reüll
intentant fugir
de la foscor dels meus ulls sabent,
que no hi ha escapatòria possible.
Et fixes amb els meus llavis
i em dius sense vergonya
que avui,
desitges saber-ne el gust,
que fa dies que somies.
I jo,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu continues.
I passeges la mà per la meva
tocant els cinc dits,
el palmell,
el canell,
el braç
tot pujant al coll
i jo,
començo a desfer-me.
Ara, ja actua la boca
i segueix coll avall
buscant la meva sina.
Jo muda,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Però tu no et canses
i passeges la teva boca
per la meva panxa
i t'atures
i em mires
i jo amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu segueixes,
on el melic s'acaba
i la meva boca
no pot restar més muda.
Allà, on en mig de les cames
crido per demanar ajuda,
però tu no cedeixes
i deixes que la teva llengua
em desfaci tota
i jo amb el vermell pujat a les galtes
però sense silenci,
perquè aquest,
ja ha fugit de la boca.
Aquella que et diu que en vol més
d'allò que la teva llengua
li dóna a provar,
a la meva cuixa.
Què faria jo sense tu,
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Perquè la quantitat no m'importa
si la qualitat és bona,
encara que petita sigui
perquè diuen que l'exquisit
sols és un punt i una coma,
en mig de tot escrit.
Aquell que es perfila
amb el silenci
d'un t'estimo a la boca
i deixa a l'infinit expectant
per imaginar-se,
tenir el poder
d'executar l'acte,
de dir que sí.
On el més poderós actua
i mai deixa pam sense tocar
perquè cada dia no és igual,
si tu dius que m'estimes
on un no té cabuda
si la fal·lera,
sap on et pot palpar.
Perquè què faria jo sense tu,
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Sols respirar,
si m'oblides.
Buit és un forat
que tancant els ulls s'omple
cada cop que penso en tu
i em fa oblidar la soledat
que aferrada porto a l'ànima
i no em permet decidir
quin camí triar,
per tornar a viure i avançar
deixant que el passat sigui això,
un trosset de mi,
que enrere queda.
Necessito cridar fort
que viva estic,
encara que el meu esperit,
s'estigui a punt de trencar.
Mil bocins,
un altre cop
enganxats,
perquè d'altra manera no pot ser
mentre em bategui el cor,
mentre respirar sigui allò
pel que no m'importi lluitar,
perquè qui sap,
si un dia qualsevol
ens tornem a trobar
abraçats a un record
que amb la boca em va dir,
que estimar-te,
és el millor que m'ha passat.
Avui volia desaparèixer,
però no sabia com
i he decidit quedar-me
per si al final,
tu volies i desitjaves,
que passes la resta de la meva vida
on la teva enceta el dia
i tanca els llums a la nit.
Per si de sobte,
la por es fa grossa
i necessites una mà petita,
que t'acompanyi sense fer preguntes
ni les típiques excuses
d'ara no estic,
d'ara em molestes,
d'ara m'oblides.
Avui, volia desaparèixer
però per un moment he pensat
que potser
sols potser,
seria millor quedar-me
i esperar,
a què la vida tornés a rodar,
on els somnis tenen ales
i volen al teu costat.
...però no sabia com
i aquí em tens,
esperant.
