Necessito.
Et necessito.
Em necessito.
Perquè dues parts
en una es transforma
si la que dóna,
es divideix
i no li importa,
afrontar els reptes
d'anar a cegues
perquè sap,
que amb tu
les normes són dolces
com els petons que regales
encara que de vegades,
pensi que els he somiat.
Serà que diuen
que els miratges existeixen
i no sols en els deserts,
doncs,
jo sé d'un lloc
on la calor crema com el foc
si et miro als ulls, hi veig,
que el desig té un cos de dona
que a les nits,
es vesteix de vers.
Després,
és un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen
i una llengua que no calla
repetint la mateixa lletania,
la que voldria tenir-te a la vora
i contemplar-te en silenci,
perquè res més em fa falta.
Però no hi ets
i m'he de conformar
amb pensar-te
i desitjar-te d'esperit
mentre el temps passa
i jo sóc aquell
què li diu al rellotge,
que no té
tota l'eternitat per esperar-te,
però al que no li importa morir-se
mentre espera,
si després d'un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen,
hi ha una llengua que no calla
i es passeja per una boca,
que és la meva.
Qui no es quedaria atrapat
en el blanc dels teus ulls
quan em mires així,
si sols de fer-ho,
oblido qui sóc
i com em dic,
perquè qui podia pensar
que creaves addicció sense dir res
si en callar,
no és la boca la que parla,
sinó la teva mirada la que diu,
allò que els dos sabem
però tu millor expliques,
amb una caiguda d'ulls.
Aquella que em fa pensar
que em sento desprotegit
en mig del silenci,
però també atrapat pel misteri
de llegir en la mirada,
si la pròxima vegada
desfer-se en el blanc dels teus ulls,
portarà aquells petons
que s'enganxen en l'ànima
i que són,
impossibles d'oblidar.
Perquè sempre,
hi ha gent que mira
i d'altres,
que es fan mirar.
Regalima
i deixa camí en la pell
quan els ulls es tanquen
i les boques s'obren.
Inquietant moment aquell,
on bado desitjosa de ser,
la que prova carnada
i deixa sempre al descobert
aquella nuesa
que ni jo mateixa pensava
que era meva,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Perquè mai s'oblida
la intensitat d'una mirada
que sense oblidar els seus actes,
sempre, en necessita més.
Serà que és curiosa,
com la naturalesa humana
per saber,
si els pams que la llengua toca
són els mateixos,
que aquells que de saliva vesteix.
Recorda'm com es comença
i deixa que la resta
passi sense pressa,
sospirant a prop teu.
L'anhel és una trampa
i tu,
el meu esquer,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Atenció
tanqueu els ulls,
que avui,
es dispara en bala.
Lligats i sense poder dir res,
petits i grans
perquè no hi ha diferència,
avui toca que la vida s'acabi
per parlar una llengua,
per no callar una mentida,
per lluitar per una terra
o simplement
perquè sí,
perquè els hi dóna la gana.
Lligats de mans,
de peus,
lligats en l'ànima
un dia darrere de l'altra
sense importar el que han fet,
perquè la justícia no existeix
si el que els jutja,
és la vergonya i la covardia,
la mà alçada i el puny enlaire
com a símbol de poder.
El temps passa
però l'escena és la mateixa,
una filera de persones
que l'únic que han fet,
és néixer
i ara moriran,
en un escamot d'afusellament.
Atenció,
tanqueu els ulls
que avui,
es dispara en bala.
No sé si et puc dir
però si pogués,
et diria,
que tots teus
són els meus instants,
quan et miro de reüll
perquè no sàpigues
que t'estic mirant,
doncs no goso ser
res que et pertorbi,
que et canviï la vida,
però em permetràs que et digui
què quan et veig,
surt aquella papallona
que la màgia, sempre,
converteix en guspira
i ho encén tot
i em fa tremolar els dits
pensant com seria,
recórrer el teu cos nu.
Però ja sé que no t'ho puc dir,
però si pogués,
et diria,
que vius en els meus pensaments
des del matí,
fins que s'acaba el dia
i allí,
és quan et miro als ulls
i et dic sense vergonya,
que per mi seria un plaer,
desfer-me de gust amb tu.
El valent explica
que sempre viu,
sense la necessitat de sentir,
però la realitat li tanca els ulls
quan s'imagina la carícia,
la dolçor de la mirada
d'aquella per qui diu,
que sols en vol distància
per què sap que si s'apropa,
caurà per sempre en la seva boca
i no en tornarà mai més viu.
Però com que el desig
no es compleix si no s'actua,
decideix treure's l'armadura
i prova de ser mortal,
perquè pensa, que total,
d'alguna cosa ha de morir.
Mes no sap,
que aquesta mort,
és d'aquelles que deixen ferida
que sempre necessiten guarir-se
amb la mateixa intensitat
i que no serveix qualsevol,
doncs la seva ment ja té el nom
d'aquella on vol morir,
per tornar a ressuscitar.
El valent explica
que sempre viu
sense la necessitat de sentir,
però al final,
cau com tothom
on es frega la pell,
amb un petit sospir.
