Estic com el temps.
Ennuvolada.
Pensant si aquests batecs
són dels peus,
del cor o de l'ànima.
Perduda
en mig d'un sentiment que no calla
i crida molt fort
que em fas falta.
Però la teva paraula no arriba.
Sols tinc el silenci de la pantalla
i la incertesa
que m'obliga,
a tocar de peus a terra.
Amb una mica de sort,
demà serà un altre dia,
sortirà el sol,
tornarà l'aroma de la brisa
i m'eixugarà la llàgrima.
I farà callar a aquesta llengua
que sols espera una paraula
per que li torni el somriure,
fins la pròxima batalla.
Qui diu que el temps té espera?
Ara el meu ja t'imagina
tocant-me nua,
com l'onada d'una platja
enjogassada.
I m'obre la gana de tenir-te
en carícia,
vora d'aquella mar
que ens mulla,
quan el desig ens crida.
Encara que no necessito
platja per somiar-te,
ni estrelles,
ni tant sols lluna.
Amb la teva boca
vora la meva,
sols busco paciència
per esperar tenir-la.
Per que quan tastem
el que nostra ment imagina,
potser no hi haurà tornada.
Però ara no m'importa,
ja no puc oblidar
el que per tu sento,
per que ja no és sols una paraula
és un carícia
que imagino
cada nit,
com onada
d'una platja enjogassada,
tocant-me nua.
Què li diuen uns ulls
a una pintura,
que sembla que tingui vida.
Entre copes de vidre
i una oliera pintada
passejo la tarda.
N'hi ha una que sembla
que em vigila
i em diu a cau d'orella
que m'espera asseguda
a que vinguin a buscar-la.
El telèfon de la sala no sona
per que no hi ha cap veu que crida.
I no us conto pas cap mentida
si us dic,
que el temps
aquí s'atura
i deixa entre parèntesis
la il·lusió d'una pintora,
amb veritats matemàtiques.
Jo escric,
tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes.
De lila el teu somriure
pintant el teu instint,
on els llavis es perfilen.
Sense oblidar-me un instant,
repasso cada moment
el record que a tothora em deixa
el gust de la teva boca.
Morint en una estona
per que sigui eternament meva
enganyo a la meva ànima
i li dic que algun dia,
no la deixaré escapar.
I serà per sempre meva
el lila,
la boca
i el desig que en un instant es perfila
on jo escric
i tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
i tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes
conquistar-te cada nit.
Allí on gemeguen les paraules
vull trobar-te,
sortejant aquells revolts
que la vida ens prepara.
On la sensació d'enyorar-te
m'esmicoli l'ànima
i el meu cor es deturi
si perd, algun dia
la teva màgia.
Però com que no hi ha mai
res perfecte,
qui sap
si l'amor ens abandona
i ens porta per altres terres.
Per que qui n'estigui lliure
que tiri la primera pedra.
L'amor és un misteri
sempre indesxifrable,
com la vida mateixa.
El temps és una trampa que mai s'atura
caminant impassible.
De tant en tant,
deixa petjada
per recordar-te que passa
i ensenyar-te,
que no torna enredera
ni per equivocar-se.
Qui tingués tots els instants
per comptar-ne estrelles
a la vora del teu mar,
quan la nit ens atrapa.
Amarats entre tenebres
t'explicaria fantasies
encara per somiar,
on qui sap si el temps
posarà de la seva part
per fer-les realitat
i plegats tastar-les.
No en tinc pressa
però el desig em crema
i no em deixa pensar.
Em pararé a respirar.
Si vols ja saps on em pots trobar,
enmig del no res
on de tant en tant
el temps s'atura,
i ens ensenya a somiar.
El nostre país
fa temps que clama una paraula
que algú en una altra època,
va enterrar sota terra.
N'hi ha que li diuen fal·lera,
d'altres rauxa
però jo crec,
que sols té un nom
i se'n diu independència.
El desig d'un sol cor que batega
i que crida amb boca plena,
que la memòria mai oblida
a aquells,
que van donar la seva sang per ella.
Per que les llàgrimes i la suor
són llavors de conquesta,
d'una terra que brama
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Gravada a foc sempre queda
i encara que soterrada per la terra,
arribarà un dia
que sortirà amb força
i cridarà per sempre:
JA TENIM INDEPENDÈNCIA!
Catalunya és terra i llàgrima,
fal·lera i rauxa
d'una llavor de conquesta
que brama,
que no vol,
estar mai més sotmesa.
