a una pintura,
que sembla que tingui vida.
Entre copes de vidre
i una oliera pintada
passejo la tarda.
N'hi ha una que sembla
que em vigila
i em diu a cau d'orella
que m'espera asseguda
a que vinguin a buscar-la.
El telèfon de la sala no sona
per que no hi ha cap veu que crida.
I no us conto pas cap mentida
si us dic,
que el temps
aquí s'atura
i deixa entre parèntesis
la il·lusió d'una pintora,
amb veritats matemàtiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada