Les coses que es diuen
a cau d'orella,
agafen magnituds inimaginables
quan impliquen proximitat.
No hi ha res com imaginar
que orelles sordes
poden escoltar.
Les paraules tenen un grau
que sempre ens fan callar.
No cal cridar,
xiuxiuejar sentiments
això a mi,
em desfà.
Qui sap si les paraules
creen miralls,
on podem veure
el que entre nosaltres hi ha.
La prova de foc.
Una mirada inquietant,
mig somriure
i esperança gran,
de que de la teva boca
surti el espero amb delit:
la dolcesa del desig
infinitament sentit.
Em mullaré les ganes xiuxiuejant
que mai perdré l'esperança d'escoltar,
paraules d'amor,
dels llavis del qui sempre he estimat.
Es desgranen els moments
dibuixats en l'espera que un no sap.
Entre la sorpresa inicial
d'assaborir el primer instant
voldríem que aquest en el temps,
es fes més llarg.
Doncs els petits detalls
amb tu,
sempre han estat molt importants.
M'has despertat un no sé què
que em pensava ja derrotat,
dormit dins el meu jo
en un racó tirat.
Una segona oportunitat
de ser feliç amb llençols blancs
que al matí fan olor de mel
i d'un cor dins d'un cos,
que de sobte a tornat a fer tic-tac.
La dolçor no té res a veure amb l'edat.
El desig no té mida
color,
o sentit
si no el bombeja el més important.
Torno a ser aquella flor
que en el gerro van posar
acabada de collir.
Per que ara somio
amb els ulls oberts.
Ric sense motiu
i estimo més que mai.
He trobat en conclusió
el que fa temps anava buscant.
Algú com jo
que em necessites a mi
al seu costat.
No em preguntis el perquè,
però aquest matí
m'he aixecat amb el cor content.
El somriure als llavis
i el desig despert,
amb les ganes preparades
per sentir-te al meu costat...
llàstima que no és veritat.
Cada cop que et sento la veu
papallones a la panxa
volen al compàs
d'un sentiment qui sap,
si unidireccional.
Però ara no vull despertar
de la meva fantasia especial.
Vull ser nen per un instant
i pensar que el que vull
no té per que ser
impossible de passar.
Em faré mag per fer-les volar,
en els teus ulls
la teva boca i el teu nas,
i que corrin cap a la panxa
i no et deixin respirar.
Per que sàpigues el que sento
quan ets difícil de tocar,
quan el meu amor té pressa
i no el puc parar.
És un sentiment estrany
amb barreja agredolça
de l'ala d'una fada
que sense voler,
es va fer estimar.
Què difícil amagar-te el desig...
El tapo entre els meus llavis
callats al pensament.
Dissimulo els batecs
d'allò que en diuen cor
embolicat, en gruixut paper.
Les lletres ja et sabran que dir
abans que jo mogui els dits.
Recorrent pam a pam del teu cos
en vull gaudir eternament.
Sols caduca
el que tenim pressa,
per tirar de la nostra ment.
El demà vull que sigui avui
per poder repetir així de tu.
Doncs no em canso mai
dels plaers de la carn,
dibuixats en una pell
de geografia inquietant.
Què difícil amagar-te el desig
quan et tinc al meu costat.
La teva olor,
el millor perfum
quan es queda en el meu llit,
després d'haver fet l'amor
tota la nit.
Tant fort és aquest impuls
que no crec poder parlar
sense que la llegua
vulgui tastar,
l'exquisidesa del teu amor
en el meu paladar.
Desgraciat aquell qui cau
rendit a les teves mans,
doncs mai podrà oblidar
que els petons dels teus llavis
són aire per respirar.
Em despullo les ganes mortes
de les intencions conegudes,
amb les paraules escrites
i les pistes donades.
Del desig a cabassos
la pintura de llavis esborrada
pels petons de passadissos,
on de forma exponencial
creix la meva flama.
Els ulls parlen
d'una intenció desmesurada
on seduir-te sols és el principi
del que espero,
una nit màgica.
El teu cos m'obre la gana
i em torna la llepolia
de tastar el que mai cansa.
Sense cordura s'inicia
el camí cap a la cambra,
on no importa el lloc
si fer l'amor, és el nostre joc,
que ens permet estimar sense trampa.
En un moment
que la roba sobra,
descobreixo la teva nuesa pàl·lida
i la vergonya del que puguis pensar,
es transforma amb naturalesa sàvia.
Et dono tot el que tinc
sense pronunciar paraula,
les meves mans son guies
i els meus llavis àncora
dins dels sentiments,
on ja ningú s'espanta.
Per acabar al teu costat
amb l'ànima extasiada
desitjant que el proper foc,
sigui el meu cos
el que encengui la teva flama.
Potser no hi ha tros
ni petit ni gran,
ni negre ni blanc,
ni dolç ni salat
quan la teva pell
em frega, el desig de la carn.
Potser seré aquella llum
que algun dia et guiarà
per gaudir dels impossibles
que mai has imaginat tenir,
tan prop de les mans.
Potser
qui sap,
si ho sóc tot
del no res arribat.
Un instant,
un moment,
dibuixat sense paper
sols amb la tinta d'estimar
per que no s'esborri mai més.
Allò que no es pensa fer malbé
si tu la cuides bé, potser seré.
El que un dia vàrem trobar
en tancar els ulls
en un moment d'intens plaer.
Doncs diuen
els que n'entenen bé,
que l'amor és un potser
que qui sap
si mai serà
allò que creix
al teu costat.
Potser seré,
allò que no es pensa fer malbé
si tu, la cuides bé.
Els teus llavis parlaven
d'aquella nit amb mi
on no hi van haver imatges,
sols carícies per als sentits.
En aquella habitació
s'encengué el nostre desig
i aprenguérem a distingir
on teníem els braços
els llavis i els dits.
Recordo que en el sopar
la taula que ens separava
era massa gran,
vaig pensar.
Però no et podia dir
que feia estona,
em moria per un petó
de la teva dolça boca.
El vi no era especial,
el menjar era normal,
però amb tu tot va canviar.
Doncs el que era llarg és va fer curt
i el temps va volar,
el desig va créixer
per no acabar-se mai.
Quan es va apagar la llum
la pel·lícula va començar...
Te'n recordes del títol?
Aigua que dona vida a la natura
en sortir de la foscor de la nit,
rosada que ens mullava
les ganes i l'esperit.
La lluna ens va tapar els ulls
quan vam fer l'amor, en aquell llit.
