Diguem una paraula,
aquella que crida el teu cor
i la teva boca ha de callar.
Aquella que ningú sap
però que no fa falta,
perquè en cada sospir,
quan penses amb mi,
se te'n va l'ànima
i et recorda,
que hi ha un forat a la teva vida
que d'alguna manera,
has de tapar.
I encara que sigui per sobreviure,
marques la meva inicial
en un paper
i signes amb sang aquella promesa,
la d'estimar-nos encara què,
la distància i les llàgrimes
facin d'un pam tota una vida
on el silenci ens marca la pauta
on de moment hem de callar
fins a esperar que arribi el dia
on l'amor,
ja no s'hagi de disfressar.
Sempre no hi ha temps per cridar,
però nosaltres l'esperarem
i sospirarem plegats,
fins que el rellotge ens digui
que el nostre temps,
acaba de començar.
No sé si tot pot ser,
però jo,
mai et donaré
esperances buides
encara que,
les meves mans siguin petites
perquè no tot ho porto en elles,
doncs ho reparteixo,
entre el cap que sempre et pensa
i el cor que mai t'oblida
i mil sospirs,
que tu deixes
per la pròxima cita,
on calentes tot el fred
que la meva ànima porta
quan fa dies que no et té,
allí on la mirada et sospira.
Ja saps on és,
entre una boca que et desitja
i un cos que t'imagina,
com sempre
fent l'amor,
que neix de la carícia.
No sé si tot pot ser,
però no pateixis
ho intentaré,
perquè la vida,
no sempre et dóna el mateix
i tu ets aquell instant,
que jo,
mai em perdria.
Jo mai et donaré,
esperances buides
encara que les meves mans,
siguin petites.
Dóna'm temps per respirar
encara que l'aire ens ofegui,
doncs, qui sap quants huracans
haurem de suportar plegats,
abans la calma no arribi
i ens digui,
que no hi ha millor pau
que tancar els ulls
i deixar-se emportar
per la tranquil·litat de saber,
que sempre ets per algú necessari
encara que no t'ho digui,
però li llegeixis als ulls
amb l'idioma universal
que ser petit o gran
és sols una magnitud,
que sempre depèn de qui la miri.
Tot és important,
des del més petit sospir
a entendre perquè sense motiu
un dia qualsevol
l'aire,
el teu,
és per mi imprescindible.
Hi ha algú que diu
que les pors no existeixen
i sols són,
fum de colors
en vidres bruts,
que no deixen veure
ni distingir les formes
ni els seus contorns
magnificades pel temps
que arrelades,
creixen sense motiu,
així que, si mai algun en va haver
més val no recordar
perquè hi van ser-hi.
Doncs,
no hi ha mai
cap record tan fort,
que no es desfaci en mil bocins
i es dilueixi.
Hi ha algú que diu,
que les pors,
no existeixen.
Porto una sabata a la butxaca
i un forat al pantaló,
la camisa em va estreta
i una jaqueta una mica vella,
que no lliga gaire amb els colors.
A la panxa hi porto gana
i a l'ànima ganes de ser millor,
però sempre hi ha quelcom
que m'obliga a baixar els ulls
i a donar massa explicacions
de ser com sóc,
de ser el que vull,
de ser,
simplement un jo
que entra i surt,
corre i fuig,
que vol i dol
i necessita d'algú
que la miri als ulls
i li doni l'oportunitat,
de tenir la sinceritat
de viure per un motiu.
De valentia ja en tinc,
ara sols necessito saber,
com fer-la servir.
Aparèixer de sobte
se'n diu sorpresa,
o com li diries tu
a un hola que tal estàs
en un dia qualsevol,
però del que no s'oblida mai l'hora.
Aquell del que sempre en sabràs
si era estiu o primavera,
si anaves vestit o despullat
perquè el que portaves a la cara
era un somriure
que no en podies dissimular
les ganes que en tenies,
de transformar les paraules,
amb una imatge concreta
i veure que et deien els ulls
que sempre imaginaves,
darrere d'una pantalla.
El caliu d'una veu
i el silenci d'una mirada
que sense dir cap mot,
sempre et despullava.
I ara,
ara ja tens el que volies,
en una distància mínima,
la carícia d'una pell
i el desig d'una boca
que s'espera,
per tastar de la teva.
Aparèixer de sobte,
se'n diu sorpresa.
De dues parts,
nosaltres en fem una
o si més no
la imaginem,
encara que la distància
ens digui que és impossible
i avui,
no podré tocar-te
si no és per somiar-te,
altre cop.
Et preguntaria tantes coses
que no sé on posaríem les intencions,
de les mans,
no en tinc cap dubte,
doncs imagino que sàvies
descordarien botons
que tapen les ganes
d'allò,
que en diuen fer l'amor.
I entre mitges rialles
i somriures de dolçor,
s'escaparien petons
que a vegades,
ronsers es fan de pregar
de tant preguntar,
on queden millor.
I què més donarà
si l'important ja no ho és
i el que no,
ja té el teu nom
tatuat en la meva pell.
Per què tu i jo
som jo i tu,
dos que en mig de res
s'imaginen ser algú.
De dues parts,
nosaltres,
en fem una.
