He fet un sospir
i penjada d'un fil m'he eixugat la llàgrima.
Equivocar-se no és un cordill
lligat a sabata
que et permet mort instantània.
M'assec a la teva falda
i et miro als ulls.
Aquests que en mar blava
em gronxen i em diuen sense paraules
les millors coses.
No cal córrer,
però quan et toco la pell
això se m'oblida.
No tinc la culpa d'estimar-te.
De pensar-te tots els instants
de la meva vida.
O sigui que farem un pacte
jo no et diré més que t'estimo
i tu, em deixaràs oblidar-te.
I voldria cridar que em fas falta,
però el silenci és l'arma més intel·ligent
de fer callar paraula.
Encara que muda estigui la boca
l'ànima no el guarda
i em repeteix insistentment,
que necessita de la teva presència
per fer màgia.
Sense tu sóc part incompleta
d'un tot que alguna cosa li falta.
Com la poma que espera boca
per tasta-la.
La lluna i el sol.
La claror i la foscor.
El sí i el no.
El tu i el jo.
Podria explicar però prefereixo callar.
Qui sap si algun dia sabràs el que penso
i riuràs del que sempre dic
i mai compleixo.
Seria capaç d'escriure
un trosset del que sento,
però llavors massa sabries.
Potser no és bo descobrir-ho tot de mi
no sigui que et cansis
i em deixis a mig camí.
Em dosificaré la gana i el desig,
per que quan et tingui a la vora
no sàpigues del meu delit.
Callaré la llengua.
Tancaré l'ànima
i esperaré la teva boca
per fer altre cop màgia,
com la que vam fer aquella nit.
No és ningú.
Sols un instant
que fins ara,
s'amaga en la paraula
que sempre demana algú.
Quan la lluna dibuixada
troba el seu racó per somiar
és a ella qui li explica,
el que el seu cor ha de callar.
I atenció li presta
i en silenci escolta
el que ningú mai sabrà.
Que ella ja no té ànima
doncs fa temps que li van robar
en mig d'una nit de follia,
en la que es va deixar estimar.
Ella ja no camina.
Ella ja no té ganes de plorar.
Ara sols espera el dia
que aquell que la va deixar
tingui un minut per pensar,
que hi ha marques en la pell
que mai podrà esborrar.
Ella escriu la paraula
qui sap si algú la llegirà.
Si la meva ànima tingues veu
avui cridaria el teu nom tristesa
i marcaria llàgrima viva,
on el camí del consol no té pressa.
Per que en sóc especialista
en no saber d'on surten els meus errors.
Podrien estar dibuixats en sorra
i esborrar-se en cada onada
i en mar blava desfer-se.
Però no.
Sempre acabo en llàgrima viva
al recordar,
el que podia i mai va ser
però vaig sentir,
ben endins del meu cor.
I em refugio en el record
pensant que aquest apaga el dolor.
Ai que poc en sé.
L'únic que mata el dolor
és la mort de pensar més
amb el que s'estima.
Intentaré matar al sentiment,
però no sé si en sabré.
Hi ha un desig
amagat en una caixa.
Arriba el moment,
on el cel calla i el cos tremola.
I la bombolla esclata
i pensa,
que ets la seva essència
en la llunyania.
Sols tens la seva paraula
escrita en carta
però imagines la seva boca llegint-la.
I intentes pensar com és una estrella
quan el cel l'amaga
de la teva imaginació exquisida.
No pots oblidar-la
encara que no saps
l'olor de la seva roba,
el tacte de la seva pell,
ni el gust de la seva boca.
Però això la fa màgica
i t'incita a pensar que ella et pensa.
Qui sap si sabràs mai
el que ella desitja,
el que imagina,
el que dibuixa amb la paraula
quan la nit ja és quieta.
I al matí,
quan la claror despunta
li escrius la primera lletra
i li dius,
que encara que no saps d'ella
algun dia,
serà teva la seva essència.
Diuen que et distrec
amb les meves paraules.
Que els meus silencis t'emmudeixen
doncs el que callen,
són els pensaments que molts pensen.
Deixant pas al batec
més enllà de la nostra pell,
en un instant,
sospir suspès.
Entre el teu al·lè i el meu,
distància curta veig.
O sigui que no hi ha opció,
quan arriba el moment
en que sóc teva.
El temps s'atura,
el cor batega
i el desig madura.
Diuen que et distrec
amb les meves paraules.
Doncs espera,
això sols és el principi
de l'entremaliadura.
No et contaré el que segueix,
prefereixo fer-la
on el temps s'atura,
el cor batega
i el desig madura.
Si em deixes la porta oberta.
Si la finestra no es tanca.
Si la clau no és perd
ni la vida s'acaba.
Si el mar és infinit
i el cel de blau es pinta.
Tot no són condicions
que posa l'existència.
Llavors entra la màgia.
El petó i la carícia.
El t'estimo
quan la lluna no ens mira
i un seré teva,
fins que em marxi la vida.
A partir d'aquí
ningú sap com s'acaba
a vegades,
ni com comença l'espurna que crema,
la passió de la flama.
Puc entrar?
vaig preguntar.
I sense esperar contesta,
em vaig instal·lar
on el teu cor batega.
