Ja fa dies que penso
que el temps de mi s'ha oblidat.
Tot té el seu espai
amb els passos caminats
amb els peus de l'altra gent.
Tot menys jo,
que ja no sé com es fa.
Posar el peu darrera l'altre
no em serveix per avançar.
Potser per que em vaig quedar allí
en aquell instant,
on plegats vam oblidar
el nostre nom i el que diran.
On la foscor ens va fer presoners
del desig de continuar
i el silenci ens va guiar,
sense necessitat de res més.
Potser, qui sap,
si sols volíem ser cecs
de cossos despullats.
Espera que penso
si tot això ja va passar,
per què encara recordo
el que en la pell em vas deixar?
Serà que potser amb tu
vaig començar a caminar
per un cel ple d'estrelles
on no necessitava dels ulls
per saber on anar.
Al cor ho porto tatuat
per sempre més
per no tornar mai a pensar
que dels errors se n'aprèn
si ho volem intentar.
Demà,
quan deixis de somiar
ja no sabràs qui sóc.
Ni falta que et farà.
Silenci diuen,
que s'escriu la màgia.
Sense paraula,
amb condició humana,
la que fa que la pell de gallina
encara encengui flama.
La que és altruista
i es dóna tota,
com amant,
com a mare,
esposa i amiga.
Aquella que pensa
que la veritat sols és una
i mai la disfressa
de mentida encoberta.
La que no veu perill
i sempre és valenta
per lluitar per qui s'estima.
Mai té pressa
i s'espera a que la oportunitat
li obri la porta.
I dibuixa esperança
en la seva ànima
per si algun dia ressuscita
i torna la nena
que ara ja és dona.
Silenci diuen,
que s'escriu la màgia
amb vareta de princesa
i purpurina d'estrella.
Amb somnis impossibles
de viatges,
que segurament mai seran per ella.
Que importa...
Ningú sap el que el destí li prepara
a la següent cantonada.
O sigui que,
ella s'aixeca cada dia
amb la paraula a la boca
per que el silenci,
mai la deixi muda.
S'escriu la màgia
i ella, torna a ser
el que sempre és,
humana.
No, de tu, mai podré oblidar-me.
Porto el teu nom
segellat a la pell
des de que vas deixar-me.
No he sentit mai tant de fred
i l'angoixa sempre busca un lloc
per recordar-te.
Vas decidir marxar
sense equipatge
i ens vas deixar molt sols...
que ho sàpigues.
T'enyoro com sempre
i no et penso oblidar mai.
Ni jo,
ni la teva filla,
ni la tieta,
ni la mare.
Els buits com tu ja no s'omplen
però sempre es ploren.
I és tot tan injust
que torno a enfadar-me
amb el que va decidir
tallar el teu fil
que ens feia inseparables.
No, de tu, mai podré oblidar-me
per que la sang
és tan forta
que fa indestructible el lligam
que em fa recordar-te.
I si mai ens tornem a veure
t'abraçaré ben fort
i et diré,
que sempre,
et vaig dur dins del cor.
Porto el teu nom
segellat a la pell
des de que vas deixar-me.
En memòria de...
Hi ha paraules que fereixen
Hi ha actes que maten.
Hi ha silencis que pesen.
No pateixis em posaré armadura,
i em taparé fins les orelles
per no vegis com sagna la meva ànima
i el meu cor es torna ferotge.
Per que per si no ho sabies
jo també tinc una cosa que batega
encara que no ho vulguis veure.
Quan marxis
i les teves paraules quedin,
quan els teus sentiments s'esborrin
però en la meva ànima no morin
serà el moment.
El moment de cridar
que sóc alguna cosa més
que un tros de carn,
sóc un esperit lliure
que sempre ha sabut volar.
Una cosa ínfima
però que sempre,
a la seva manera,
ha brillat.
No et pensis que és vanitat
o pot ser sí, qui sap.
Cansada estic de ser
per tu un dibuix a mig realitzar.
Quan em tornis a veure
no em reconeixeràs.
No m'hauré canviat pas el nas
però per si no ho sabies
la bellesa externa
és la que portes dins,
encara que tu
mai t'hi has fixat.
Ara que et tinc
et vull tot per mi.
Ves a saber quan de temps passarà
fins que em diguis
que tot per tu,
ja s'ha acabat.
El camí i les roses marciran.
Qui sap si l'any vinent
en portarà més.
Per si de cas,
aprofitaré tots els moments
tots els instants,
que em puguin els teus petons donar...
Aquesta nit tornaré a somiar
que hi ha moments per recordar
i aprofitar fins la sacietat.
No et vull oblidar aviat.
Perdre't significa més
que quatre llàgrimes galta avall.
I sóc covard,
encara que el patir
sigui el meu estat natural
no vull que sigui una costum a triar.
Deixa't la porta dels somnis
oberta aquesta nit,
per que pugui entrar jo
i fer-los realitat.
Ets com una dolça droga
que m'enganxa i contamina
i endolceix la meva boca
quan es troba amb la teva.
Quan pronuncio el teu nom,
l'esperit s'exalta
i s'omple tot ell
de la teva sensualitat humana.
Avui t'he trobat a faltar més que mai
com si no ens tornéssim a veure
i el meu cor s'ha fet petit,
tan petit,
que l'hagués pogut posar dins d'una caixa
i ningú més l'hagués sentit.
Avui,
ahir,
cada hora i sempre
descobreixo que t'estimo.
Però ja no sols t'estimo,
ara vull el que comporta aquesta paraula.
Vull lluitar amb tu i per tu.
Vull riure amb tu i fer-te feliç.
Per que tu
t'ho mereixes tot.
I tot encara és massa poc
per que tu et mereixes.
No sabia el que era morir d'amor
i des de que et conec
i no sento el teu alè,
hem falta l'aire per viure.
Ningú sap per què és així
però tots ens copiem
en la nit que un any s'acaba
i neix un altre,
al mateix temps.
On mengem dotze grans de raïm
per desitjar-nos bona sort
i ens omplim de petons
dels que portem dins del cor.
On és important la puntualitat
i que el rellotge
no es retardi ni un minut
per no començar amb mal peu l'any.
No sigui que el vermell
de la roba interior
no serveixi per aturar
el que ens prepara la mala sort.
I quan per fi l'últim raïm
passa per gola avall,
agafo la copa de cava
i amb els ulls humits
busco els teus llavis
per dir-te:
que no importa on mori l'any
si ho faig al teu costat
menjant-me amb tu,
la resta de l'eternitat.
Bon Any Nou 2012
