Quan encara queda lluna al cel
i tu no estàs despert,
just en aquest moment,
vigilo la teva son.
Contemplo en el silenci
els llavis que m'estimen
i el cos que m'agrada tant tocar.
El teu respirar provoca
que et vulgui despertar
i juguem a trenc d'alba,
altre cop, plegats.
A fora la llum comença a entrar
i jo tanco els ulls per pensar
que el que tinc al costat
no es un somni sinó veritat.
Et tornes a tombar.
La perspectiva del teu cos ha canviat.
I no puc evitar recórrer
amb la punta dels meus dits
allò que desitjo sempre tant...
L'amant que tinc al llit
dormit com un infant.
Són aquell dies
en que sortir del llit no és una aventura
sinó un desig on la prudència,
es deixa de costat.
L'instint et guia
i et fa ser agosarat.
La valentia és el que et fa somiar
que els impossibles és fan reals.
No fa falta espases.
No ens farem més mal.
Les il·lusions per elles soles,
ja ens solen maltractar.
Diuen que per cada pensador
hi ha una il·lusió constant
pendent de realitzar.
Sóc l'argila
que es deixa modelar.
Però vigila...
les il·lusions són de paper
i ràpid poden incendiar.
T'ho diu algú que en té
i pensant en tu,
es va cremar.
M'han explicat tant de tu
que tinc ganes de tocar-te.
Saber que tens pell com jo
i no ets pas un miratge.
Que respires aire del cel
i veus aigua,
quan necessites refrescar-te.
Tens lleganyes als ulls
quan acabes d'alçar-te...
però tens desitjos de ser
el que ningú ha estat per mi
abans d'imaginar-te.
No gastis temps
si creus que no en disposes.
Ho has dit tant bonic,
que aquesta m'agradaria ser.
La vida és una caixa de sorpreses
esperant ser oberta
per qui es guarda,
estones tendres.
No calen llaços ni floritures...
Em conformo amb constància.
Sempre hi ha un després
abans d'un demà.
Les coses s'intueixen abans
de que puguin passar.
M'han explicat tantes coses
que tinc ganes de tocar-te...
Et deixaràs?
No calen paraules...
El sí, de moltes maneres
es deixarà esbrinar.
Ja estic farta de lluitar,
contra el voler i el poder.
Sempre planifico allò que en diuen temps
i mai sé quin és per mi
i quin,
sols he de mirar a través...
A través de la distància
d'allò que no m'està permès.
Necessito el teu indult
que em faci lliure l'ànima
i em tregui les manilles
que em manté lligada a tu.
Buscant la clau m'he adonat
que potser,
no em vull lliurar del meu futur.
Els bons descobriments
s'han d'assaborir
amb tots els sentiments.
Amb tu em vull quedar.
Ja ho he decidit.
Tu podràs dir que no.
Que m'importa,
et demostraré el que sé fer.
Ningú és mor per mi,
ho sé.
Però quanta gent demostra
el que per tu sent?
Encara que jo pugui escriure cada nit
no és un guió assajat.
La vida també es pot planificar
i no sortir com un ha desitjat.
M'encanta ser l'esquer
que tu vols pescar.
Però no et pensis que fàcil serà.
La meva força neix
de la teva seguretat.
No vull apagar res.
Ho vull encendre tot.
Per si algun dia m'has d'oblidar
recorda el que et dic:
la meva boca et pot mentir
però els meus ulls sempre,
la veritat et diran.
Tinc la sensació,
que el mai més
ha arribat massa aviat,
camuflat per l'oportunitat agredolça
d'allò, que mai s'esborra.
D'un buit que comença a fer-se gran
quan intento respirar el teu record.
Que tonta,
sabia que això passaria
i no vaig preparar-me prou.
Les il·lusions feien créixer les mentides
com bombolles de sabó
que esclaten
en el moment menys indicat.
Mai és oportú oblidar a qui estimes.
És la proba que ningú vol superar.
Sempre tenim quelcom a renunciar.
Mes, és difícil saber-ne triar
si és el cor,
el que comença a manar.
I ja m'he tornat a equivocar.
Ho he tornat a donar tot
i l'amor m'ha tornat a matar.
Mai un tot va ser tan gran.
Ara ja no és res.
Un petit res,
que s'intenta oblidar.
Mai es oportú
enfrontar-se
contra el que no es pot lluitar.
El sentiment sempre és més fort
que la racionalitat.
Sentint-t'ho molt, així morirà.
Ningú és més que ningú.
Però tu, cada dia et superes.
M'ensenyes jocs que no tenen regles.
Camins per explorar
on sense roba,
és com millor es pot jugar.
La imaginació ens inunda
i ens fa perdre el control.
Cada racó del teu cos,
un lloc nou per iniciar
el que més m'agrada,
l'art d'estimar.
La seducció és un esquer
que tu saps preparar molt bé.
No necessites floritures.
Sols, ser com tu ets.
El xiuxiueig d'una paraula.
La carícia oportuna.
El petó en la boca
i com no,
la teva mirada que tot ho toca...
Els dies passen
i cada cop ho tinc més clar.
Llavors en que quedem,
juguem a guanyar?
Tens un no sé què
que em fa perdre les hores.
L'esperit.
Les ganes.
I el sentit.
Se m'accelera el moviment
amb el cos mig adormit.
El cor batega fort
quan es desperta la oportunitat
d'equivocar-me al teu costat.
Serà que així puc tocar
el que és humà i no diví?
El que em mostren les llàgrimes,
el que ensenya el dolor.
Ningú és més valent,
per no tenir mai por.
Tens un no sé què
que em fa somiar impossibles.
Voler caçar estrelles,
d'un cel infinit,
on tu, no arribes.
No mires d'on ve el vent.
Si les ombres son fosques
ni si a l'estiu li segueix l'hivern.
Suficient serà explicar
per qui vulgui escoltar
que els teus llavis neix el cel
que algun dia em vull menjar.
Un petit incís.
No sé si aconseguir mai podré
tocar una cosa tan gran.
Sols sé que em queda un privilegi
del que ningú em podrà privar:
Somiar.
Quan tanco els ulls les fantasies
que es fan reals
a ningú li he d'explicar.
Bé sols a tu,
amb qui m'agradaria,
fer d'un instant,
per sempre eternitat.
