Ves poc a poc,
resseguint la línia de la meva pell.
Acuradament i sense pressa,
descobrint a cada corba,
la passió i el sentiment.
Sembla que el que s'amaga,
és el més temptador,
si descobreixo sota la roba
el que m'encén en combustió.
I entre tanta subtilesa,
el desig és el millor,
si la seda del teu cos
es disfressa de passió.
I com que les paraules van sobrant,
et regalo un silenci
per que et vagis preparant.
L'olor de la teva pell
guiarà els meus sentits,
per no perdre l'oportunitat
que s'escapa entre els meu dits.
I potser després de tot
aconseguirem recordar,
que dels llavis sempre es menja,
si un es deixa menjar.
Ens cridaren a mitja nit.
Ja no hi havia res a fer.
El foc s'ho ha menjat tot,
fins les espines del roser.
Aquell que vas plantar,
i regàvem cap al tard.
El de les flors blanques
que a l'avi li agradava tant.
No ha sobreviscut res.
Ni els records.
Tants anys que ha costat,
i en un instant...
Tot s'ha cremat.
Ara sols queda això,
les cendres i el dolor
d'aquell que no ho pot evitar.
Maleït el moment,
del pensament de l'inconscient,
que ens ha deixat sense res.
Per jugar amb sentiments
una espurna ens ha matat.
És el sentiment que t'omple,
i que sense ell,
el cor no pot bategar.
Els estels no brillen
i et falta l'aire per respirar.
Llibertat, quanta falta fas.
Sense tu la foscor sempre és present
i el gris el color predominant.
La rialla emmudeix
i a la llàgrima deixa pas.
La lluita és constant.
Llibertat, quanta falta fas.
És un instint,
una necessitat,
un plaer,
el somriure de l'infant...
Les cadenes trencarem
d'aquells que ens volen lligar,
i els direm per si no ho saben:
Llibertat, quanta falta fas.
Tranquil, les paraules no marxen
i la lluna seguirà en el cel,
fent vigília dels teus somnis.
Quan el teu cor tingui fred,
seran la seva flassada.
I en la primavera floriran,
com tot el que en la terra es planta.
Tranquil, les paraules no marxen,
ni se les emporta el vent.
Queden en boca segellada.
Signant a cada paraula
la mostra de sentiment.
De vegades lo que més es diu
és el que menys s'escolta.
Paraula sempre serà
la nostra millor arma.
La seducció consisteix en dir
el que el cor permet sentir,
amb paraula enamorada.
El silenci més bonic,
és aquell que no es sent
i emmudeix amb la paraula.
Emulsió de pensaments.
Amalgama de sentiments.
Llàstima de no saber llegir,
entre les línies del nostre temps.
D'aquesta unió fingida,
paraules vestides de mentida.
Però jo segur que puc?
Segur!
Posant un peu darrera l'altre,
sense tenir por de tornar a caure.
Alçant el cap,
sense baixar la vista.
Serà senzill seguir,
del cor la teva pista.
La fortalesa és la que mana.
El sentiment el que perdura.
El cor el que batega
i el temps el que madura.
Ningú em prendrà mai més la il·lusió,
de tenir l'emoció de plorar,
per aquesta la meva terra.
A cada castell que puja.
A cada senyera que oneja.
A cada persona que crida:
Visca Catalunya!
Rebel em tornaré
per aquesta la meva causa,
d'explicar a tort i dret,
que el català mai es cansa,
de lluitar pel que s'estima.
El cor batega fort,
quan la llengua es viatgera.
Sentir el català fora de lloc,
em provoca l'emoció,
del que torna a casa seva.
I els que pensen que la llengua ha mort,
que no es facin il·lusions.
El sentiment català és tan fort,
que per molt que bufi el vent
nosaltres mai perdrem el nord.
Rebel em tornaré,
si aquesta és la meva fi.
Busca'm al costat del mar.
La meva terra és tan bonica,
que no vull viure si no és aquí.
Un amic un cop em va dir,
que cada cosa té el seu moment.
En la infantesa és el riure.
En la adolescència el madurar.
En l'edat adulta el compartir,
el que la vida ens ha brindat.
En la vellesa el dolç compàs,
d'aquell que mira enrere
i recorda el que ha passat,
compartint amb la parella,
el viscut al seu costat.
I si cada cosa té el seu moment,
vull viure la màgia del l'instant,
en el que riure,
madurar i compartir,
formin part del més important:
ESTIMAR
