Em fa la sensació,
que tot anirà bé.
Tot serà fàcil i senzill.
Sense penes ni treballs.
Somriure serà la monotonia,
per la resta dels meus anys.
I encara que potser algun dia,
em toqui de plorar,
recordaré les alegries
i la rialla tornarà.
Els dies seran de sol,
i de núvols no en vindran.
Si la pluja mai m'enxampa
sota un paraigües em trobarà.
Potser us penseu,
que vull fugir de la realitat.
Que va!
És un pressentiment que tinc al cor,
des de que tu hi vas entrar.
A la meva nena
li agraden les princeses,
amb els seus vestits lluents
i sabates de cristall,
que troben el príncep blau
i s'enamoren en el ball.
Li agrada que els tres porquets
guanyin al llop ferotge,
i que acabi amb el cul escaldat
per voler entrar a les cases pel sostre,
sense permís de l'autoritat.
Que la Caputxeta i la seva àvia,
puguin menjar pastís,
després que el llenyataire
faci al llop fonedís,
d'un sol cop de destral.
Però ella a qui prefereix
és al Sant Jordi valent,
que salva a la princesa
de les dents del monstre fer.
I vet aquí un gos
i vet aquí un gat,
aquest poema,
ja s'ha acabat.
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i no et puc deixar d'estimar.
No és per discutir-li al temps,
ni al destí,
ni al que diran.
Simplement sóc massa gran,
per saber
amb qui comparteixo la meva sang.
Perdo el temps,
ja ho sé.
Per que no sé si tu de mi
alguna cosa recordaràs...
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i prefereixo pensar,
que de tant en tant,
els teus llavis busquen
el que sols jo et vaig saber donar.
Després de les primeres puntades,
sovint tot resulta més senzill.
Tallo, cuso i sorgeixo
tot el que em surt de dins.
Els patrons me'ls doneu vosaltres
i em dieu per on he de passar el fil.
Faig a mida les idees,
com el que es fa a mida un vestit.
Amb cura i delicadesa,
emmidono els sentiments
per a que quan es faci l'entrega
es conservin durant molt de temps.
I per a casos especials,
aquells que miren la presentació,
hi poso un llacet daurat
amb una targeta que i diu:
Trossets del que penso
sentiments escrits per encàrrec.
El meu vici és estimar en silenci,
allò que no es diu no es sent
i el que no es sent no implica al sentiment.
D'acord que sempre no és fàcil
i el vici es vol deixar,
però és més fàcil el silenci
que afrontar la realitat.
Ens acomodem a la situació
i ja no fem cap esforç:
respirar, menjar, fingir...
El silenci és el nostre amic
i la nostra perdició.
Les parets del dia a dia
ens tapen tota visió,
la realitat té un color
que nosaltres no volem pintar.
És més fàcil dissimular
i pensar que el problema ja passarà...
Tinc un vici i aquest és en silenci estimar.
Res no t'hagués dit
si no t'ho pogués explicar,
que el negre de la meva ànima
és el dol que ens has deixat.
De les teves mans nuades
surten els cabdells de fils,
que amb una mica de màgia
es transformen en jerseis i vestits.
La teva veu dolça i tranquil·la
deixa el temps en un racó,
on ningú no recorda
si aquest passa ràpid o no.
Els teus ulls han viscut batalles,
alegries i traïcions,
fam, guerres i penúries,
i malgrat tot això
ens dius que per tu aquesta vida,
sempre ha estat lo millor.
Mai et queixes
i sempre tens el somriure apunt,
per si la mort et convida
a fer la seva travessia
en un moment inoportú.
Saps, els ametllers ja han florit
i encara que tu no hi ets,
la teva flaire m'ha arribat
al obrir el balcó aquest matí.
Necessito un heroi
que em salvi del meu destí.
Que m'agafi d'una revolada
i em dugui molt lluny d'aquí
on ningú em conegui
ni sàpiga com s'escriu el meu nom.
On la vida comenci de zero
i no em quedin records ni amics.
Necessito un heroi
que em doni forces
i m'ensenyi a seguir;
doncs si esborro el camí
alguna guia he de tenir.
No cal que porti capa i espasa
això ho fabricarem amb el temps,
la confiança és cultiva dia a dia
i d'amor jo ja en porto un feix.
No sé si ens servirà.
Jo el guardo per si de cas
el meu heroi en queda mal ferit
i necessita una tireta
per enganxar-li a l'esperit.
.jpg)
