Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i no et puc deixar d'estimar.
No és per discutir-li al temps,
ni al destí,
ni al que diran.
Simplement sóc massa gran,
per saber
amb qui comparteixo la meva sang.
Perdo el temps,
ja ho sé.
Per que no sé si tu de mi
alguna cosa recordaràs...
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i prefereixo pensar,
que de tant en tant,
els teus llavis busquen
el que sols jo et vaig saber donar.
Després de les primeres puntades,
sovint tot resulta més senzill.
Tallo, cuso i sorgeixo
tot el que em surt de dins.
Els patrons me'ls doneu vosaltres
i em dieu per on he de passar el fil.
Faig a mida les idees,
com el que es fa a mida un vestit.
Amb cura i delicadesa,
emmidono els sentiments
per a que quan es faci l'entrega
es conservin durant molt de temps.
I per a casos especials,
aquells que miren la presentació,
hi poso un llacet daurat
amb una targeta que i diu:
Trossets del que penso
sentiments escrits per encàrrec.
El meu vici és estimar en silenci,
allò que no es diu no es sent
i el que no es sent no implica al sentiment.
D'acord que sempre no és fàcil
i el vici es vol deixar,
però és més fàcil el silenci
que afrontar la realitat.
Ens acomodem a la situació
i ja no fem cap esforç:
respirar, menjar, fingir...
El silenci és el nostre amic
i la nostra perdició.
Les parets del dia a dia
ens tapen tota visió,
la realitat té un color
que nosaltres no volem pintar.
És més fàcil dissimular
i pensar que el problema ja passarà...
Tinc un vici i aquest és en silenci estimar.
Res no t'hagués dit
si no t'ho pogués explicar,
que el negre de la meva ànima
és el dol que ens has deixat.
De les teves mans nuades
surten els cabdells de fils,
que amb una mica de màgia
es transformen en jerseis i vestits.
La teva veu dolça i tranquil·la
deixa el temps en un racó,
on ningú no recorda
si aquest passa ràpid o no.
Els teus ulls han viscut batalles,
alegries i traïcions,
fam, guerres i penúries,
i malgrat tot això
ens dius que per tu aquesta vida,
sempre ha estat lo millor.
Mai et queixes
i sempre tens el somriure apunt,
per si la mort et convida
a fer la seva travessia
en un moment inoportú.
Saps, els ametllers ja han florit
i encara que tu no hi ets,
la teva flaire m'ha arribat
al obrir el balcó aquest matí.
Necessito un heroi
que em salvi del meu destí.
Que m'agafi d'una revolada
i em dugui molt lluny d'aquí
on ningú em conegui
ni sàpiga com s'escriu el meu nom.
On la vida comenci de zero
i no em quedin records ni amics.
Necessito un heroi
que em doni forces
i m'ensenyi a seguir;
doncs si esborro el camí
alguna guia he de tenir.
No cal que porti capa i espasa
això ho fabricarem amb el temps,
la confiança és cultiva dia a dia
i d'amor jo ja en porto un feix.
No sé si ens servirà.
Jo el guardo per si de cas
el meu heroi en queda mal ferit
i necessita una tireta
per enganxar-li a l'esperit.
Ell no et veu
ni que tu l'estiguis mirant.
Observant els seus flascons
intenta descobrir
el perfum que tens al cor,
el flaire dels teus llavis
i l'olor del teu amor.
Barreja la intensitat
amb un polsim de veritat
fins adquirir el to buscat.
Ni massa,
ni poc.
Tot just el terme mig
per poder gaudir
de la màgia de l'instant,
on se'ns permet descobrir
en l'alè de l'amant
que ens movem per aquelles olors
que la natura ens ha donat.
L'alquimista no té pressa
i es deixa endur pel seu instint,
dibuixant entre els flascons
el que amb paraules
a vegades ens costa dir:
t'estimo fins a morir.
Tocar la teva pell
és el que em desperta els sentits.
Passejo els meus dits
recorrent tot el teu cos,
com un pirata del carib
buscant el seu tresor.
Escalant la teva esquena nua
vaig pujant fins l'infinit,
per robar dels teus llavis
l'entrada al paradís.
El temps aquí s'atura
i és quan et miro als ulls
plens de tendresa i desig,
quan trobo tot el sentit
de viure de l'aventura
del teu cos a mitja nit.
I com vols que no torni a pecar
si el pecat s'ha fet de carn,
i no em vull pas redimir.
Si l'infern és el teu cos
jo amb ell em vull morir.
.jpg)