On erets fins ara? T'he buscat tota la vida. No és un retret, és una pregunta feta en carícia com quan es noten unes mans, per primera vegada. La sorpresa, el magnetisme, aquella sensació que dóna rampa. Els ulls que busquen i enamorats queden. Per que molt no fa falta per deturar la memòria entre el parèntesi dels teus braços i escoltar la teva veu, acaronant la paraula. On erets fins ara? Jo, suposo que esperant a trobar una fada per poder tenir-la quan el sol s'amaga, i dir-li a cau d'orella que és meva. Per que mentre tots reien, jo esperava i ara sóc jo el que riu mentre els altres,
Som dos desconeguts que sols s'escriuen paraules però dins de cada ratlla la imaginació, no deixa pam sense carícia. Per que ella corre molt i encara, quan just surt el primer hola, ja t'imagina. Com serà la teva olor? Quina roba portes i si avui, has tingut un bon dia. Ell espera pacient l'hora per escriure mentre pensa, que deu estar fent la seva desconeguda. Però ella sols és una més que intenta dibuixar la paraula i somriu mentre li diu, que ja fa estona l'esperava. I entre un què i un com, un punt i una coma i ha un quelcom, que encén la màgia. La de dos desconeguts que sols s'escriuen paraules, on la imaginació no deixa pam sense ratlla, dins de cada carícia.
Què ho fa que hi ha coses, que sempre et conviden a somiar. Sense saber la seva olor, ni si mai les veuràs, si es vesteixen de carícies o sospiren, quan miren fixament al mar. Si tenen els llavis vermells i les galtes enceses, les mans petites o el cor gran. Ningú les busca però de tant en tant, algú les troba i es pregunta on s'havien ficat abans. I elles somriuen i et diuen, que sempre han estat al teu costat i que a vegades sols fa falta mirar, per que a tot arreu hi ha coses que sempre, et conviden a somiar.
Viure enganxat al respirar. A l'instint de tenir-te. A la desesperació de no saber si tu, amb mi somies. Al ser el primer amb qui penses quan a dormir marxes i al darrer que deixes, ple de petons al llevar-te. A cada batec un instant que no demana, permís per tenir-te. Que et dibuixa al detall doncs en carícies, mai pot oblidar-te. Difuminant els espais i escurçant les distancies on el millor que faig, és estimar-te. I així em tens, entre el sospir i el desig, el sentiment i l'enyorança, recordant-te quan no et tinc. Per que viure és un instint que amb tu se m'ofega i desitja ser el que crema, dins de tu cada nit.
M'agrades i punt, vas dir-me. I vas deixar-me amb les galtes enceses i la boca oberta, la paraula muda i una rialla tonta que encara, no s'ho acaba de creure. Tranquil, ningú sabrà el que vas escriure i jo intentaré oblidar-me, per que sé que sóc la cosa més simple, el que aviat s'oblida i mai més es recorda. M'agrades i punt, vas dir-me i guardo cada paraula com del tresor la millor joia, per que potser per tu segur que era, una més de la llista mentre que per a mi, no era una opció, ni cap conquesta, era un sentiment que per dins creixia. M'agrades i punt vas dir-me i jo em vaig fondre en el desig, de no morir-me sense abans, haver tastat la teva boca.
Entra i tanca la porta. La llum, la vull en penombra. Posa't al costat de la finestra per que la lluna retalli la teva silueta i comença, a despullar-te sense pressa. M'encanta veure com cada peça rellisca i cau a l'estora mentre jo espero, assegut mirant la pell que el desig imagina tenir, aquesta nit en carícia. Els sospirs creixen quan et veig nua i la desesperació, em fa alçar per tocar-te. Entra i tanca la porta i comença a despullar-te. Avui el desig tremola i sols busca que algú com tu, vingui a estimar-me.
Em sec al bressol d'una veu que em canta i em diu amb paraules lo que la música em balla, per on es passeja allò que el desig crema i deixa a flor de pell, tot el sentiment que ens escalfa. Si tanco els ulls em transporta on fàcil seria perdre'm, per no tornar mai més i oblidar, tot allò que fins ara era amb el que creia. Però he descobert que hi ha més, que hi ha portes que s'obren i d'altres que es tanquen per deixar escapar el vent, aquell vent que ens abraça i ens deixa sense al·lè cada cop que una veu em canta i em diu amb paraules, allò que el desig crema i deixa, a flor de pell.
No sé que passa aquesta nit que el rellotge va enredera, enlloc d'avançar. La lluna ja fa estona que està penjada al cel, prop del mateix estel que vigila la son al nen del veí del costat i jo, aquí esperant. A que el sol deixi de dormir per a que al dia deixi pas, doncs la impaciència és un neguit que em consumeix l'eternitat. I la imaginació vola i t'agafa de la mà i t'acarona la galta i no pot deixar de pensar que bonic seria si enlloc d'imaginar, pogués ara, estar al teu costat. Tanco la finestra i me'n vaig a dormir. Demà serà un altre dia per creure, que qui sap si en algun moment un tren em farà arribar per agafar-te de la ma i acaronar-te la galta i deixar de pensar com és la teva pell, sense necessitat de somiar.
De res serveix tancar els ulls quan tu apareixes, per que les imatges que em donen les teves carícies, en realitat es transformen. I enlluernada em deixes de les teves dots màgiques, doncs allí on la roba sobra de petjades la pell vesteixes i li dius als meus llavis, que en silenci estiguin i es deixin embriagar per la dolcesa innata d'aquell que sap tocar, la nit en safata, el sospir de la màgia i el desig, on la flama es creia apagada. Potser serà que el cel ha vingut o una estrella a caigut, qui sap? Però jo sols sé que respirar ara em costa si m'imagino que tu, deixes d'estar.
I mentre, embriagada em deixes després de tenir-me on el sospir de la màgia posa la nit en safata i ens fa esborronar.
Jo sóc aquella, que entremaliada busca sempre refugi allí on la teva boca la deixi somiar, mentre el silenci, l'ompli de carícies. I la porti on ningú sap i la deixi, on tothom voldria estar, a prop de la teva pell per saber si el tacte és cosa de la imaginació o del sentiment, del desig o del plaer que sent, quan et passeges per ella. Però a ningú li explicaré, per que a ningú li interessa si m'agrada que et quedis sense roba, que em mosseguis la llengua o simplement que m'estimis quan em quedo enganxada on entremaliada, jugo a ser teva.
No sé que dir-te. Enumerar no és fàcil quan no sé com explicar-te els passos que donaria per arribar, on la teva boca m'espera. Quan la indecisió m'atura, la paraula es trenca i esperant contesta, roman quieta on l'amor, de victòria es disfressa. Suculenta la passió ensenya a la llengua a no estar-se quieta i la ment, a mentir-li al cor que igual batega, doncs la inèrcia fa sobreviure a la llàgrima després de la tempesta. No es necessari seguir cap estela que em guï. Jo ja fa temps que sé el que vull: una guerra on guanyar-te i demanar-te en carícia que si un dia no hi hagués demà, pensis que vaig estimar-te.
