dimarts, 7 de maig de 2013

Fins demà

No sé que passa aquesta nit
que el rellotge va enredera,
enlloc d'avançar.
La lluna ja fa estona 
que està penjada al cel,
prop del mateix estel
que vigila la son al nen
del veí del costat
i jo,
aquí esperant.
A que el sol deixi de dormir
per a que al dia deixi pas,
doncs la impaciència és un neguit
que em consumeix l'eternitat.
I la imaginació vola
i t'agafa de la mà
i t'acarona la galta
i no pot deixar de pensar

que bonic seria
si enlloc d'imaginar,

pogués ara,
estar al teu costat.
Tanco la finestra
i me'n vaig a dormir.

Demà serà un altre dia
per creure,
que qui sap
si en algun moment
un tren em farà arribar
per agafar-te de la ma
i acaronar-te la galta
i deixar de pensar
com és la teva pell,

sense necessitat de somiar.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada