estic a temps de reaccionar.
De caminar en línia recta
fins que em mulli els peus el mar.
D'olorar la seva escuma
i que em banyi l'ànima,
sense tenir por al que diran.
De que la sorra s'escoli
sense ser amant de cap estrany,
que em robi el cor
en cada onada,
amb el seus petons de sal.
I et diré
quan llegeixi dels teus ulls
un esquitx de desig,
que la que decideix sóc jo,
no el teu anhel.
Per que per sort
estic a temps de reaccionar.
De saber com respira
la mentida i l'engany,
disfressat en les carícies
d'aquell que diu,
que un dia em va estimar.
Que estrany,
les opcions donen camí
però nosaltres s'entossudim
en seguir
el que volem respirar.
Potser serà,
que és més fàcil girar el cap
al que el meu destí s'aferra
i que un dia el va enlluernar.
Una mirada en fosca nit
que em va dir,
que em guiava a l'infinit
sense dubtar.
Per sort,
ara estic a temps de reaccionar.
Sempre s'està a temps. Sempre s'està a temps si ens en podem deslliurar del record de l'impossible. Sempre s'està a temps si podem oblidar les carícies que un dia ens varen encisar i avui ens fan mal. Diuen que millor estimar i perdre que no haver mai estimat. Discrepo d'aquesta frase si el record es fa tan dolorós que no ens deixa caminar, si el record és tan cruel que ens angoixa, si el record és tan cruel que ens impedeix veure qui realment val la pena, qui realment tenim al seu costat i qui realment ens estima. Si el record ens impedeix viure, maleït sigui el record per molt dolços que hagin sigut els seus petons!
ResponElimina