Ara resulta que et distrec
quan fa estona
que no et dic paraula
i que destorbo la teva pau
quan la meva llengua
resta callada
i els meus ulls miren als teus
emmudint les meves ganes
de què les teves carícies
siguin un riu,
l'escalfor de l'estiu,
de l'hivern un floc de neu,
de la primavera l'aroma
i de la tardor el fruit madur
que la teva pau mortifica
encara que fa estona
que jo,
no pronuncio paraula.
Ja no espero res.
El que hagi de venir,
que vingui.
No sé on em trobarà
ni amb qui,
perquè ja no espero res.
Potser quan tot estigui quiet
jo començaré a bellugar-me
i segur que serà tard, altre cop,
perquè sempre trigo
en adonar-me
que els moments són de vidre,
quan m'aturo a esperar-te.
Un dia,
quan tots els dubtes s'esvaeixin
i ens obliguin a caminar
amb pas ferm
i els porucs
lluitin com els valents,
no serem millors,
ni pitjors,
ni tampoc diferents,
serem una mica de garbí
que neda en un trosset de cel
i s'enfonsa en qualsevol desert
on les llàgrimes ens faran de coixí,
per poder passar l'hivern.
Hem de parlar.
Ho saps,
ho sé,
ho sabem.
Les nostres distàncies són crues
i encara que de tant en tant,
es vesteixen de vermell
i es toquen la carn
i fan saltar llàgrimes
dormint arraulides,
hem de parlar.
Perquè som
uns malalts d'amor
que solament ells entenen
com poden sobreviure dos cors,
veient-se sense veure's.
El potser és un saber,
que mai deixa de sorprendre'ns
Diuen que a boca tancada
no entren mosques,
però a vegades,
aquesta s'obre
per rebre alguna cosa més.
Segur que una
entre un milió,
però no me la deixaré perdre
i com que jo no sé comptar
i sóc més de carícies,
comença per on vulguis.
Jo tanco els ulls
i em deixo portar.
Ja saps,
sempre gaudeixo del que fem,
si tu et deixes.
I si mes no
tot arriba,
com la claror i la foscor
que sovinteja cada dia
sense haver-li demanat que torni,
tot just en obrir els ulls
o en tancar-los,
allí on nosaltres
sols som algú
que respira entre somnis
i que prega a Déu
o al dimoni
que quan arribi el moment
sigui el més planer possible,
per emportar-nos d'aquest món,
quelcom més que silenci.
Un dia,
quan el prop i el lluny
no tenien distància
i la pell era llaurada amb carícies
treballades de sol a sol,
quan el motiu era més que l'afany
i la intenció la millor cobdícia,
recordo que érem lladres
i ens preníem llibertats
amb totes les llicències,
perquè no necessitàvem res més
i res més volíem
que passar pel nostre cor
amb allò que et permet estar exempt
i ser del tot lliure.
