Els batecs de l'amistat no enganyen

Hi ha vegades,
que es necessiten dues mans,
quatre abraçades,
i milions de mocadors
que eixuguin unes llàgrimes,
sense preguntar d'on surten.
La veritat que no cal,
quan ja es coneix
aquell silenci
que amb els anys,
es transforma en una mirada
que ja ho sap tot,
sense paraules.
Els batecs del cor mai enganyen,
els de l'amistat, tampoc;
i així, com el que no vol la cosa
tres estrelles del cel
il·luminen la meva terra
i em guien quan estic perduda,
i em curen les ferides de l'ànima,
i em diuen,
que encara que no sóc perfecta
necessiten les meves abraçades,
per cada dia somriure.


Aquest poema va dedicat a les meves nenes.
Us estimo molt.

Les regles són les regles

Les regles són les regles.
Estima, però no t'enamoris
ni li diguis a cap home
que te l'estimes,
ni cridis al cel que pots morir-te
si no tens les carícies
que fins ara et donaven,
tot el motiu per viure.
Les regles són les regles.
Dies comptats, ni un de més,
doncs, no serveix que el cor
et supliqui,
et demani,
que segueixis implorant
que necessites,
la mirada que et treu la roba,
sense necessitat de despullar-te.
Aquí s'acaba,
en un instant,
en un adéu que sense veu
s'acomiada,
qui sap si per sempre.
Les regles són regles,
ja ho saps.
Estima, però no t'enamoris
ni li diguis a cap home
que te l'estimes,
ni cridis al cel que pots morir-te
si no tens les carícies
que fins ara et donaven,
tot el motiu per viure.

 

La resta és el queda

La resta és el que queda,

un bocí que va ser,

un és penjat d'un fil,

un fil vermell que mai es trenca.

La carícia d'un batec,

l'aroma del pensament,

el somriure de trapella

barrejat a la perfecció,

entre sentiments contradictoris

d'ara sí i ara no,

en la nebulosa dels perquès.

La por i la valentia,

una habitació en penombra,

aigua calenta

i després freda,

d'una pluja d'estels,

que s'estavellen en la nostra boca.

La nit i el dia,

el temps que s'escapa,

la calor que el desig endrapa

i no entén la teva por,

encara que la respecta.

La resta és el que queda

i enmig de tot,

un tu i un jo,

que mai, deixaran d'estimar-se.

 

 

 

Amb olor d'espígol

A vegades,
la màgia entra de sobte.
En un dir
que no fa falta,
on calla la mirada,
i sobren les paraules.
Regals del cor
que mai s'obliden,
regals, amb olor d'espígol
que sempre vindran
a bategar en un moment concret,
en un instant precís
i que mai podran tenir
altra aroma,
que el que em vas posar a les mans.
Un present,
en forma de sentiment cosit a roba
que ningú més pot apreciar
si no t'ha mirat als ulls,
tocant el seu tacte
i escoltant,
d'on va sorgir el miracle.
Quedo en deute amb tu
de per vida,
perquè si em permets
ara mateix,
no hi ha paraula
que pugui pagar,
l'aroma d'un sentiment
ni res que es faci amb el cor,
quan sols hi ha una olor,
que ara mateix m'envaeix.
Un saquet brodat a mà
que posaré prop del sentiment,
per sempre.

Dos curiosos viatgers

Som, dos curiosos viatgers
que no tenen por a la nit,
i que sempre busquen recer
fins que torni a venir el dia,
de poder-se tocar
allò que van descobrir,
els hi donava la vida.
Som ingenuïtat i melangia,
desig i màgia,
dos, que ahir es lliuraven en un llit
i avui en volen repetir,
per no oblidar mai més
el gust d'una pell,
que es lliurava en la fosca
plena d'instants i d'instint,
d'avui i el sempre
que sense tu,
ja no s'imagina.
I com que esperar em costa
i el temps s'entossudeix a anar lent,
contaré els segons,
els minuts i els dies,
a veure si aquests
decideixen passar de pressa,
i l'ànsia que em persegueix,
en els teus llavis
es torna l'aliment
de dos curiosos viatgers,
que sempre busquen recer,
fins que torni a venir el dia
de poder-se tocar,allò que van descobrir,
els hi donava la vida.

 

Si tu, la toques de lluny

Encara li rellisca
l'aigua per l'esquena,
quan ell la mira.
Està molla
i li regalima el desig
per on la boca diu,
que res més necessita,
si tu la toques de lluny.
I encara que no sap quan,
sí que imagina com la follia
li diu a la nit,
que avui,
es farà de dia en aquell llit.
Perquè no en dubta
del seu instint
i aquest,
encara que mullat,
avui està ben viu
i se li mou per dins
sense deixar-la respirar
quan, l'atracció de dos
els deixa nus i xops,
enmig d'un desert cobert d'amor.
L'ingredient és senzill,
un vull que es transforma en carícia
en un únic sentit,
perquè no hi ha res millor
que deixar-se portar pel desig,
quan aquest compta els segons
mentre ell la mira,
quan, encara,
per l'esquena,
l'aigua li rellisca.

Enyoro

Recordo cada instant,
cada minut,
i tots els batecs.
Recordo que la lluna
no estava penjada del cel,
però no ens va fer falta,
perquè amb els ulls tancats
jo, sols volia tocar
la teva rialla
que es dibuixava trapella
i deia sense paraules,
que ens sobrava la taula
i la gent de la sala,
i la necessitat de poder aturar el temps
quan, dues veus,
van saber de la cara
i van comprovar que el cos
li demanava al desig,
tirar endavant,
arrasant sense aturar-se.
Va ploure una mica,
recordes?
No portàvem paraigua
però no ens importava,
perquè l'anhel,
ja feia estona que ens mullava.
Un petó?
Això no es pregunta.
La guspira va fer el foc,
el foc la foguera,
i la resta...
impaciència per la próxima vegada.
Enyoro cada instant,
cada minut,
i tots els batecs
(que lo sepas).