A vegades,
el temps s'entossudeix
a lligar a qui no té corda
on nuar-se,
perquè despullat camina
sense importar-li,
si els ulls que el miren
el desvesteixen o el desitgen
insinuant felicitat,
cada cop que respiren.
No és més humà
el que no desitja,
tot al contrari
i avui he llegit als teus llavis,
el meu nom vestit de carícies.
No és vanitat,
si no aquella intuïció femenina
que per sort o per desgràcia,
m'ha donat la vida.
I el que callo.
No sigui que corris abans
que les paraules siguin actes,
i els actes siguin silencis
que es diuen a cau d'orella,
quan dos amants s'estimen.
A vegades,
el temps s'entossudeix,
a lligar a qui no té corda.
Diuen que els altres
saben més que jo,
quan ni tan sols m'han tocat.
Com són els meus dies,
quan mesuren els meus pams,
el gust dels meus petons
i els meus somnis,
on van a parar.
Diuen que sols són paraules
el que escric en un paper
i potser tenen raó,
però qui sap,
doncs, la vida és una munió d'instants
que no saben fer res més,
que respirar.
O potser sí,
quan troben algú com tu,
diferent,
algú que no es preocupa
de què diran
i simplement passeja amb el vent,
esperant algun dia volar.
Diuen que els altres
saben més que jo,
i en realitat,
no sé ni jo mateixa
com són els meus dies,
quan mesuren els meus pams,
el gust dels meus petons
i on van a parar els meus somnis,
un cop ja els han tastat.
Qui sap,
potser on ningú els busca
o potser,
al teu costat.
Què difícil és sempre oblidar-te
després de tenir-te
on el pensament té el tacte
d'allò que ens deixa nus,
i s'entossudeix a dir-me
quin gust tenien els teus llavis
quan jo sóc la primera
que fa callar a la llengua,
dient-li, que ets massa lluny.
Perquè,
encara que les distàncies
mai són perfectes
jo prefereixo aquelles,
que sempre et fan tancar els ulls,
i et diuen a cau d'orella
si recordes primaveres,
i caloroses nits d'estiu.
Serà que somio desperta
o qui sap si ara,
ja no ho puc fer sense tu.
Avui queda un dia menys per saber,
com serà la resta.
Per estar al corrent si em vols,
si em necessites,
si sóc la peça que et fa falta
potser qui sap per no ignorar,
al que fa dies que et batega
i no et deixa pensar amb claredat
si és el moment oportú,
de córrer cap a tu,
sense mirar enrere.
Les pors s'amunteguen,
el desig,
ja fa hores que té pressa
i s'oblida que el temps va a poc a poc
quant tu,
quant jo,
tenim la gana sota el coll
i una processó que demana penitència
deixa passar
lentament els instants,
d'una setmana que es fa eterna.
Perquè no ens queda altre remei
fins que arribi divendres,
que pensar
que cada dia,
queda un dia menys
per imaginar,
com serà la resta.
Caminar enrere
és acció prohibida,
diuen aquells que corren.
Els homes no volen,
les llàgrimes no criden,
i el cel, no pot plorar.
Que sabran ells de silencis
si no tenen força per callar
quan et tenen a la vora
i no et poden deixar de mirar
i sospiren deixant buit,
l'aire que els altres necessiten
per seguir vius i explicar,
que un dia
van descobrir un impossible
que camina per la terra,
com la resta de mortals.
Cent cinquanta-vuit instants que et tremolo,
moments que et penso,
badalls que et somio
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Dies que no t'oblido
i boques que callo,
les mateixes que van dir
que jo i tu,
no depeníem d'un número.
I raó els hi dono
quan cent cinquanta-vuit passes corro
i no deixo de fer-ho
fins que amb tu em topo,
tancant els ulls i obrint la boca
perquè em diguis
amb cent cinquanta- vuit petons,
avui et desitjo.
Carícies petites
i ulls que toquen,
parts prohibides.
Cent cinquanta-vuit motius
que paraules no necessiten
per explicar-te com farien l'amor,
amb tu cada nit.
Perquè per això ja et tremolo
els moments que et penso,
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Justament,
cent cinquanta-vuit.
No sóc jo sense un nosaltres,
sense quatre braços
i quatre cames
per aixoplugar-nos del fred,
sense la imatge d'un t'estimo
que passa per la teva boca com el vent
i deixa nua la meva ànima,
emportant-se les paraules,
que fa innecessàries el moment.
No sóc res si tu no hi ets,
si m'oblides,
si enterres els sentiments
que abans eren nostres
i ara,
qui sap de què.
Perquè de qui
ja sé que no,
però qui sap si un dia tornen
i recorden el camí
i s'enganxen als teus llavis
i em donen permís per dir-te
que jo, mai vaig oblidar-te,
perquè això,
és del tot impossible.
