Et taparé els ulls amb les mans
i la meva boca callarà la teva,
allí on la primera queixa
es fa sospir.
Les meves orelles,
seguiran el compàs dels teus batecs
mentre els petons
no deixen marge d'error
si aquests, es fan amb desig.
Tindré els sentiments a punt
perquè et facin de coixí aquesta nit
dormint en dolça son,
allò que no es pot mentir.
I si això no és suficient,
buscaré el millor que tinc dins meu
per donar-te tot el plaer,
no sigui cas que demà
tan sols tingui la teva ombra,
dormint en el meu llit.
Et taparé els ulls amb les mans.
No pateixis,
jo, ja sé on vaig.
T'enyoro,
allí on el record
es fa moviment
i li dóna als teus llavis paraules,
on les ganes s'omplen de carícies
mentre romancegen en la meva pell
esperant perdre-si,
per no tornar mai més,
a despertar de bells somnis.
T'enyoro,
on el blau dels teus ulls
dibuixen un mar profund
de passions desfermades,
acompanyades de serenor
perquè ningú descobreixi,
on dorm el teu desig
quan lluny ens tenim.
I sospiro de nou
fins a poder tornar a veure't
i agafar-te de la mà,
per sentir-ne la tendresa,
que en surt dels teus dits.
T'enyoro,
perquè ets quelcom més
que persona,
ets aquella ànima
que amb una sola paraula
té el poder de deixar-me muda
i em pren l'esperit
allí on el record es fa moviment
i li dóna als teus llavis,
aquelles passions desfermades
que es reflecteixen
quan em mires,
en el blau dels teus ulls.
Ningú en sap tant com tu,
de deixar que les paraules
em vesteixin
i els silencis em despullin,
per dir-li al temps que s'aturi
morint en els teus llavis
mentre les distàncies es fan curtes
quan es tracta d'estimar-te
i els motius no existeixen,
si el que volem és viure
recordant que les intencions,
són quelcom més que algú
disfressat de somriure
i amable et diu,
que passaria tota la seva vida
entre el teu cor i els teus ulls
per imaginar com seria,
el desig en un cos nu.
Ningú en sap tant com tu,
per això,
no em vull moure
del costat d'aquell,
que diu sense paraules
silencis que emmudeixen,
amb gemecs plens de gust.
Diuen que la mar és salada
perquè espera la teva flaire,
callada entre roques abruptes
i onades de blonda arrissada.
Allí on els estels
guaiten en la nit,
vetllant no t'equivoquis
i facis petons al primer que passi
sense preguntar-li
si és una fantasia,
com d'altres vegades.
La brisa,
pintarà de blau els somnis
que en aquella casa vora del mar
mulla les nostres petjades
i ens deixarà
un petó de color blau,
perquè el dia de demà
diguem als nostres records
que tornin.
Sovint va bé girar el cap
i pensar,
que vam ser quelcom
per continuar sent,
el flaire que calla esperant
al petó de color blau
que un dia vora el mar,
deixà de ser fantasia,
per tornar-se real.
De totes les sorpreses
ets aquella,
que em deixa muda
esperant a què la resta tanqui els ulls,
per actuar en els teus somnis.
Perquè no m'agrada ser la protagonista
si tu no ho vols
encara que em mori
i desitgi ser-ho,
per poder entendre el misteri,
que envolta al teu silenci.
Aquell que sense paraules
s'explica com llibre obert
i em conta,
el difícil que és estimar
a una paret
on, a vegades,
la freda realitat
càlida es torna,
quan es transforma amb la teva pell,
per actuar en les teves quimeres
esperant a que la resta,
en tanqui els ulls.
Doncs, ningú n'ha de fer res
de com t'estimo
ni on els meus llavis són,
el que el teu amor desitja
tot esperant,
a què la resta
tanqui els ulls,
per poder actuar.
De tatuatge et porto al pensament,
colrat a foc,
temprat de vida,
batec d'allò que s'uneix al temps
i que mai,
ningú oblida.
Respirant el present
amb sospirs de passat
deixant que futur ens sorprengui,
com aquell infant en nit de Nadal
que espera,
que les seves il·lusions es compleixin.
Guarnit de batecs i abraçades,
en recordo el tacte de la teva carn
de la pell que més estimaves,
perquè hi ha coses,
què amb el temps es fan grans
i no poden oblidar-se.
Doncs valent ha de ser aquell
que digui que en ell
no vas deixar petjada,
perquè hi ha peus que caminen
i d'altes t'esperen,
com sempre,
tatuats al pensament
colrats a foc,
temprats de vida,
amb batecs d'allò que s'uneix al temps
i que mai,
ningú oblida.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida.
Com sempre això,
no és cap novetat.
I allí, on ningú entén res,
hi ha sempre quelcom
disposat a dir
veritats a mitges,
que guareixen ànimes,
que necessiten subsistir.
On no tot és negre
ni tampoc blanc,
on les estones passen lentes
fins al punt d'ofegar
i desitjar que les boques callin
i tot s'esvaeixi,
per tornar a començar.
Allí, on les llàgrimes són salades
i es converteixen en oceà
negant terres estranyes,
que algú, qui sap,
si mai conquerirà.
Però quan de sobte,
un dia ens pensem morir
i la vida sols és un petit sospir
apareix la llum,
la mà que ens guia,
el petó que ens estima
i sempre, ens fa sentir vius.
El motiu és seguir
perquè el camí mai s'acaba,
fins que no es tanquen els ulls.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida
però com sempre,
això, no serà cap novetat.
