Habito
i no evito
passar com huracà
pel mig de la teva ombra
i deixar sense al·lè
al sentiment que despulla el teu desig,
doncs, hi ha vincles
que deixen d'estar units
per ser inseparables
i provocar rodones concèntriques
dels sospirs que s'enganxen
en les boques d'aquells,
que no sols respiren.
I per més que sobrin
sempre faltaran batecs,
perquè les hores es fan curtes
i no saben créixer
si lluny et tenen,
atrapades en la teva veu,
el teu somriure
i uns ulls que diuen,
que no necessiten dir res
si amb la teva presència
qui et contempla,
ja emmudeix.
Estic,
sospesant les maldestres hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés,
que no t'ensenyés totes les cartes
perquè no cal mentir
però tampoc suïcidar-se al dir,
que sense tu no podria viure
i s'acabaria el meu destí,
quan ja no pogués tenir-te.
Però que vols si sóc així,
no estimo mai a mitges
ni en sé dissimular el desig
si algú,
com aquell que no vol
passa pel meu costat
un dia qualsevol,
i mirant-me als ulls em diu,
el meu món roda per tu.
Maldestres les hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés.
Necessito.
Et necessito.
Em necessito.
Perquè dues parts
en una es transforma
si la que dóna,
es divideix
i no li importa,
afrontar els reptes
d'anar a cegues
perquè sap,
que amb tu
les normes són dolces
com els petons que regales
encara que de vegades,
pensi que els he somiat.
Serà que diuen
que els miratges existeixen
i no sols en els deserts,
doncs,
jo sé d'un lloc
on la calor crema com el foc
si et miro als ulls, hi veig,
que el desig té un cos de dona
que a les nits,
es vesteix de vers.
Després,
és un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen
i una llengua que no calla
repetint la mateixa lletania,
la que voldria tenir-te a la vora
i contemplar-te en silenci,
perquè res més em fa falta.
Però no hi ets
i m'he de conformar
amb pensar-te
i desitjar-te d'esperit
mentre el temps passa
i jo sóc aquell
què li diu al rellotge,
que no té
tota l'eternitat per esperar-te,
però al que no li importa morir-se
mentre espera,
si després d'un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen,
hi ha una llengua que no calla
i es passeja per una boca,
que és la meva.
Qui no es quedaria atrapat
en el blanc dels teus ulls
quan em mires així,
si sols de fer-ho,
oblido qui sóc
i com em dic,
perquè qui podia pensar
que creaves addicció sense dir res
si en callar,
no és la boca la que parla,
sinó la teva mirada la que diu,
allò que els dos sabem
però tu millor expliques,
amb una caiguda d'ulls.
Aquella que em fa pensar
que em sento desprotegit
en mig del silenci,
però també atrapat pel misteri
de llegir en la mirada,
si la pròxima vegada
desfer-se en el blanc dels teus ulls,
portarà aquells petons
que s'enganxen en l'ànima
i que són,
impossibles d'oblidar.
Perquè sempre,
hi ha gent que mira
i d'altres,
que es fan mirar.
Regalima
i deixa camí en la pell
quan els ulls es tanquen
i les boques s'obren.
Inquietant moment aquell,
on bado desitjosa de ser,
la que prova carnada
i deixa sempre al descobert
aquella nuesa
que ni jo mateixa pensava
que era meva,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Perquè mai s'oblida
la intensitat d'una mirada
que sense oblidar els seus actes,
sempre, en necessita més.
Serà que és curiosa,
com la naturalesa humana
per saber,
si els pams que la llengua toca
són els mateixos,
que aquells que de saliva vesteix.
Recorda'm com es comença
i deixa que la resta
passi sense pressa,
sospirant a prop teu.
L'anhel és una trampa
i tu,
el meu esquer,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Atenció
tanqueu els ulls,
que avui,
es dispara en bala.
Lligats i sense poder dir res,
petits i grans
perquè no hi ha diferència,
avui toca que la vida s'acabi
per parlar una llengua,
per no callar una mentida,
per lluitar per una terra
o simplement
perquè sí,
perquè els hi dóna la gana.
Lligats de mans,
de peus,
lligats en l'ànima
un dia darrere de l'altra
sense importar el que han fet,
perquè la justícia no existeix
si el que els jutja,
és la vergonya i la covardia,
la mà alçada i el puny enlaire
com a símbol de poder.
El temps passa
però l'escena és la mateixa,
una filera de persones
que l'únic que han fet,
és néixer
i ara moriran,
en un escamot d'afusellament.
Atenció,
tanqueu els ulls
que avui,
es dispara en bala.
