Ara em faré diferent.
La que era, s'oblidarà.
La que és s'esborrarà
per inventar-se de nou.
M'enganxaré on les paraules
em facin de coixí
per que si torno a caure
no em trenqui més
i em deixin dir,
que els sentiments
són dels que callen
i es deixen sentir.
Seré pared,
taula,
cadira.
Una cosa que no viu,
que no té cor,
ni ànima,
ni al·lè.
La part inert de la vida,
la foscor d'una nit que crida,
el perill d'una guspira que crema
i no entén per que,
a tu mai t'oblida.
Potser serà
per que mai has marxat,
per que sempre has estat,
per que avui he pensat
que l'ahir,
podria tornar a ser demà.
No et vull mentir
i callo
i així et menteixo més,
que quan et dic que t'estimo.
Escric
i així ho difumino
per que ningú es senti atrapat,
ni compromès,
amb les paraules que dic
o penso.
Sé que per tu
no tenen importància.
Que més dóna
una llàgrima
o una carícia,
doncs la teva ànima no entén
per que la meva sospira.
I així ha passat l'instant,
el sospir,
la màgia
i el desig,
esperant,
sempre esperant
a que tu la treguis dels somnis
i la facis realitat.
En una cambra humida
la foscor la cega.
Les tenebres li ensenyen
que l'instint
mai necessita llum,
per que sol camina.
Els ulls no li fan falta,
el tacte farà la resta.
La porten on l'amor
convida a la mort
amb flaire de sang fresca.
Mes ella no té por
i s'endinsa,
on el cor batega
per conèixer un nou món
envoltat de tenebra.
Ell l'espera
assegut on la lluna
li mostra la seva silueta.
Se l'estima.
La desitja.
Vol que en sigui
la seva reina,
mes el preu que ha de pagar
no sap no la durà.
I no pot reprimir-se
i quan la té aprop
on els seus llavis
li besen el coll,
la mossega.
La marca de la mort
li menja l'ànima,
però a ella ja res li importa
doncs l'eternitat
ja és,
per sempre seva.
Aquest és un bon moment
per tornar a començar.
Per agafar embranzida
i volar allí on els ocells
en fan el niu
i els somnis creixen.
On dir que sí
no vol dir morir
i els miralls t'ensenyen
que mai és massa tard,
per tornar a creure.
Per que creure en un mateix
no hauria de ser pecat mortal,
sinó necessitat per seguir endavant
sense temor de caure.
La percepció de l'espai
depèn de qui el camina
i de quins sentiments en gasta.
Però la valentia
sempre serà d'aquell,
que s'alçarà
encara que en tingui ferida.
Per que la vida és massa especial
per no assaborir-la
i el temps passat,
en un instant s'oblida.
Avui m'he trobat el teu mirall
i en ell he vist
un gran somriure.
Serà,
que les oportunitats arriben amb tu
agafades de la mà.
Aquest és un bon moment
per tornar a començar,
si tu ho desitges.
Qui pogués tastar
el sucre dels teus llavis
i delectar-se amb el seu gust.
Embriagar-se fins perdre el sentit
i sentir-ne les batzegades del teu cor,
quan els sentiments t'abracen.
Tancar els ulls
i poder volar sense ales,
sense por a estimbar-se.
Seguir la llibertat dels sentits
i tenir ànsies de córrer
per caminar enganxat a tu.
Assaborir-te a poc a poc
allà on la pressa no sigui nostra,
mentre la resta del món dona la volta
i nosaltres ens deturem a gaudir.
Per que mai obligats estem
però si necessitats
d'allò que sempre ens dona caliu.
I encara que sigui en tendra abraçada
em conformaré amb seguir somiant,
que algun dia de matinada
tastaré dels teus llavis la rosada,
abans no en sigui massa tard.
Qui pogués tastar,
el sucre dels teus llavis.
Si jo fos tu
a ningú li diria
i per sempre,
em quedaria al teu costat.
Darrera la teva ombra,
davant del teu nas,
en les teves carícies
per seguir a tothora,
el compàs de les teves mans.
Aquelles que un dia
descobrírem plegats
arraulits en la ombra,
d'un passat no molt llunyà.
Si jo fos tu
a ningú li diria
i ara sabria
el que sent el teu cor,
i pensa el teu cap.
Bé, potser no,
perquè si jo fos tu
tu, jo seria
i de res em serviria
per que meu no vas ser mai.
Llavors millor ser jo
un JO ben gran,
per que per ser d'algú altre
ara em queda poc espai.
Per que si jo fos tu
a ningú li diria
que per sempre em quedaria
allà on la melangia
es va deixar un trosset de mi,
darrera la teva ombra,
davant del teu nas,
en les teves carícies
per seguir a tothora,
el compàs de les teves mans.
Les oportunitats sempre tornen.
Agafades de la mà
o amb pinces.
Amb somriures
o llàgrimes preparades,
per deixar-se eixugar.
En una tarda de diumenge,
sota la pluja d'un parc,
en una nit d'estiu
amb estels pintats
o qui sap,
si per pura casualitat.
Dins d'una mirada furtiva,
la carícia de la proximitat,
el somni que de cridar
mai es cansa,
que encara no és massa tard.
Per que les oportunitats sempre tornen,
jo no sé com s'ho fan
però si una porta el teu nom,
si una ha de ser per tu,
et buscarà per cel i terra
per donar-te la ma
i ensenyar-te que aquesta vida,
és d'aquells que lluiten
i no es rendeixen mai,
per que les oportunitats,
sempre tornen.
