No li diguis a ningú.

Shhhhhh! no li diguis a ningú
que ja no t'estimo.
Que els meus dies
ja no són les teves nits.
I els sentiments són sols llàgrimes,
eixugades pel coixí.
Que l'etern aviat s'acaba,
per deixar pas a l'instant.
Ja no hi ha motius per seguir
ni per continuar lluitant.
Ja no es mou res dins el meu cor.
La teva màgia es va acabant.
Ningú en té culpa,
o potser sí...
El camí que vam començar
potser no l'havíem de fer plegats.
No li diguis a ningú 
que ja no t'estimo,
ja ho notaran.
L'amor és una cosa,
difícil de dissimular.
Quan ningú troba a algú
que li pinta de nou el cor
i l'ensenya a caminar,
no té por de les paraules
ni tampoc del que diran.
Simplement es deixar dur,
tot i que no sàpiga
on el portaran.
Però si us plau,
tu, no ho diguis a ningú...
Tots ho sabran.

Tot pensant...

M'agradaria saber el que penses
per saber quan en mi penses.
Quants dels teus instants són meus,
millor dit,
quan són meus els teus instants.
A vegades,
fins i tot a mi, 
em sorprèn el que escric.
El que penso,
la llengua,
no m'ho deixa dir.
Millor que sols ho pensi,
no et vull fer l'ego més gran.
Els gegants ja fa temps,
que sols estan al cap dels infants.
T'hauré de racionar l'amor
per que no en facis un mal us
i quan em tornis a veure,
et moris per un petó
d'aquells de cotó fluix.
Per que em desitgis amb avidesa
i no et cansis del meu record,
i comptis els minuts per veure'ns 
com sempre ho he fet jo.
Que pateixis una mica
tot pensant que del tot, no sóc teva.
No hi ha ningú que tingui el títol
d'exclusivitat i permanència.
Llavors, 
m'agradaria deixar-te pensant
sols per un instant,
que tot en aquesta vida,
s'ha de cuidar i alimentar.
Jo no sóc diferent.
No sempre és,
el que serà.

Gotes són

Per no sentir-me sola
m'amago, en una ullada de sol
després de la pluja.
I noto l'escalfor
de la petita condició
que puc arribar a ser.
Em puc perdre
per tornar-me a trobar.
És lo que té l'aigua,
que gota a gota
es fa un mar,
on et convido a nedar.
Poc a poc aniré arribant
on el destí em vulgui portar.
I la gota s'anirà diluint
sense pressa,
amb la peresa de l'hivern
que ens fa quedar-nos al llit,
esperant que passi el fred.
Relliscant pel teu cos
lo millor de tu em vull quedar
i absorbir, com esponja que sóc,
el que em vulguis oferir.
Gotes són el que rega el nostre cos
abans de florir.

Divendres Sant

La fe que mou muntanyes
ens fa sortir la passió.
Sang, suor i llàgrimes
pel nostre Crist pescador.
Enmig d'aquest silenci
retronen els tambors.
Venen a buscar a l'home
que mai ha tingut por.
A les esquenes dels mortals,
et portarem
oh! Crist Senyor,
i et lliurarem a la traïció
d'un grapat de monedes d'or.
Sant Pere desembeina espasa,
per defensar l'honor 
d'aquell que s'ha traït,
i morirà per tots en creu 
en la foscor de negra nit.
Mes ell en té temprança
i diu que és la seva fi.
Caminant en silenci,
contemplem amb els nostres ulls
com el Déu que es féu home,
accepta el seu destí.

Rosella

En tota gràcia dibuixada,
en mig del prat florit
de color vermell escarlata,
la flor que més t'agradava,
avi,
rosella de primavera.
I n'hi havia tantes al camí...
Te'n recordes?
Jo sí.
Me'n recordo de les tardes 
que passaves amb mi.
A l'hort, al camp...
T'enyoro molt, hi ho saps.
Tocant aquelles roselles
m'imagino aquell instant
que tant voldria tornar a tenir.
Aquell camí de Gandesa,
amb totes aquelles flors
sembla que m'expliquin
aquells vells records.
Una nena petita, 
agafada de la mà
de la persona que més s'estima 
i que mai podrà oblidar.
Les roselles encara creixen.
El meu amor per tu,
mai ha minvat.
El vermell corre per les meves venes
un cop ja m'he fet gran.
En tota gràcia dibuixada,

en mig del prat florit

de color vermell escarlata

la flor, que més t'agradava...

En dolça son

Potser mai ho sabràs.
Però al meu cor,
sols li fa falta parlar.
Els meus ulls escriuen
el que la imaginació vol deixar volar.
En dolça son
aquesta nit,
et vull somiar.
Vull descansar en els teus braços
allò que s'ha de fer gran,
sense pensar si el meu futur,
teu serà.
El rellotge oblidaré,
i el temps no passarà
doncs tu em vas ensenyar 
que estimar,
sempre,
és incondicional.
Algú ha de donar el primer pas
si l'amor volem dormir plegats.
Quina enveja de qui et vigila el son,
i descansa al teu costat...
Jo sols vull un minut
que em doni l'oportunitat,
de tocar-te els sentits
abans de començar a somiar.

Això, sempre serà nostre

Quan no sabia que existies
em pregunto com podia respirar.
Hi ha coses inexplicables.
I aquesta n'és una de gran. 
Torno enredera en el temps
i em quedo amb aquell instant,
en el que m'esperaves....
No sé si aquell dia vaig fer molt tard.
Ens vam explicar moltes coses
o potser sols les vaig imaginar...
No...allí hi havia algú, 
que em va agafar de la mà 
i m'eixugà aquella llàgrima,
que va caure galta avall.
I recordo i no paro de pensar,
en que el teu tu,
fa un jo
cada cop més gran.
Això, sempre serà nostre.
La resta, 
ja es decidirà.