Tranquil, les paraules no marxen
i la lluna seguirà en el cel,
fent vigília dels teus somnis.
Quan el teu cor tingui fred,
seran la seva flassada.
I en la primavera floriran,
com tot el que en la terra es planta.
Tranquil, les paraules no marxen,
ni se les emporta el vent.
Queden en boca segellada.
Signant a cada paraula
la mostra de sentiment.
De vegades lo que més es diu
és el que menys s'escolta.
Paraula sempre serà
la nostra millor arma.
La seducció consisteix en dir
el que el cor permet sentir,
amb paraula enamorada.
El silenci més bonic,
és aquell que no es sent
i emmudeix amb la paraula.
Emulsió de pensaments.
Amalgama de sentiments.
Llàstima de no saber llegir,
entre les línies del nostre temps.
D'aquesta unió fingida,
paraules vestides de mentida.
Però jo segur que puc?
Segur!
Posant un peu darrera l'altre,
sense tenir por de tornar a caure.
Alçant el cap,
sense baixar la vista.
Serà senzill seguir,
del cor la teva pista.
La fortalesa és la que mana.
El sentiment el que perdura.
El cor el que batega
i el temps el que madura.
Ningú em prendrà mai més la il·lusió,
de tenir l'emoció de plorar,
per aquesta la meva terra.
A cada castell que puja.
A cada senyera que oneja.
A cada persona que crida:
Visca Catalunya!
Rebel em tornaré
per aquesta la meva causa,
d'explicar a tort i dret,
que el català mai es cansa,
de lluitar pel que s'estima.
El cor batega fort,
quan la llengua es viatgera.
Sentir el català fora de lloc,
em provoca l'emoció,
del que torna a casa seva.
I els que pensen que la llengua ha mort,
que no es facin il·lusions.
El sentiment català és tan fort,
que per molt que bufi el vent
nosaltres mai perdrem el nord.
Rebel em tornaré,
si aquesta és la meva fi.
Busca'm al costat del mar.
La meva terra és tan bonica,
que no vull viure si no és aquí.
Un amic un cop em va dir,
que cada cosa té el seu moment.
En la infantesa és el riure.
En la adolescència el madurar.
En l'edat adulta el compartir,
el que la vida ens ha brindat.
En la vellesa el dolç compàs,
d'aquell que mira enrere
i recorda el que ha passat,
compartint amb la parella,
el viscut al seu costat.
I si cada cosa té el seu moment,
vull viure la màgia del l'instant,
en el que riure,
madurar i compartir,
formin part del més important:
ESTIMAR
Em fa la sensació,
que tot anirà bé.
Tot serà fàcil i senzill.
Sense penes ni treballs.
Somriure serà la monotonia,
per la resta dels meus anys.
I encara que potser algun dia,
em toqui de plorar,
recordaré les alegries
i la rialla tornarà.
Els dies seran de sol,
i de núvols no en vindran.
Si la pluja mai m'enxampa
sota un paraigües em trobarà.
Potser us penseu,
que vull fugir de la realitat.
Que va!
És un pressentiment que tinc al cor,
des de que tu hi vas entrar.
A la meva nena
li agraden les princeses,
amb els seus vestits lluents
i sabates de cristall,
que troben el príncep blau
i s'enamoren en el ball.
Li agrada que els tres porquets
guanyin al llop ferotge,
i que acabi amb el cul escaldat
per voler entrar a les cases pel sostre,
sense permís de l'autoritat.
Que la Caputxeta i la seva àvia,
puguin menjar pastís,
després que el llenyataire
faci al llop fonedís,
d'un sol cop de destral.
Però ella a qui prefereix
és al Sant Jordi valent,
que salva a la princesa
de les dents del monstre fer.
I vet aquí un gos
i vet aquí un gat,
aquest poema,
ja s'ha acabat.
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i no et puc deixar d'estimar.
No és per discutir-li al temps,
ni al destí,
ni al que diran.
Simplement sóc massa gran,
per saber
amb qui comparteixo la meva sang.
Perdo el temps,
ja ho sé.
Per que no sé si tu de mi
alguna cosa recordaràs...
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i prefereixo pensar,
que de tant en tant,
els teus llavis busquen
el que sols jo et vaig saber donar.
.jpg)
