No tots els estels llueixen igual,
ni les foscors
són de gola de llop
amb por inclosa,
ni les teranyines juguen a trencar-se
mentre el temps
corre amunt i avall,
amb la pressa d'estimar-te.
Un segon,
dos segons,
tres segons,
i t'ofegues en un got d'aigua
abans de mullar-te,
perquè l'ànsia sols té el teu nom
enganxat a la meva boca
si el silenci
compta les hores,
i el desig, toca els batecs
de tot allò que,
quan abans no sabia,
ara ja sap que existeix.
No goso,
i em quedo a les portes
de qui sap què,
i qui sap on
amb les sabates molles
de trepitjar tantes llàgrimes,
i la llengua esparracada,
cansada de dir mots.
Esperant que el món canviï
i algú en trobi el desenllaç,
perquè res no sigui pitjor
que el molt de tenir por.
I així, serrant les dents,
m'empasso l'enyor,
em canvio les sabates
i torno a caminar,
cosint els forats de la meva llengua
encara que aquesta estigui cansada
d'esperar que el món canviï,
i algú, en trobi la solució.
No vulguis saber tant.
Si et dic
tot el que penso
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar
quan tanquis els ulls,
aquesta nit al dormir.
Així, que millor
no vulguis saber tant,
i et deixis sorprendre,
doncs, avui la insinuació
li diu al tacte
que tot el que penso
i tot el que sé,
és el que vull tenir
aquesta nit,
quan jo tanqui els ulls,
per anar a dormir.
No vulguis saber tant,
perquè si et dic
tot el que el penso,
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar,
ni somnis on anar a dormir.
Així com la inèrcia
porta un moviment insistent
que no la permet aturar-se,
i la foscor atrau la llum,
així com els motius
no sempre tenen raons
però succeeixen,
i els impossibles
poden esdevenir
realitats factibles,
encara que no sigui,
tan sovint com voldríem.
Així surt el sol al matí
i la lluna als vespres,
i la vida deixa glopades d'aire
perquè qui la vulgui sentir,
no s'hagi de conformar,
sols amb viure.
Corro,
però el temps no s'atura.
Veig l'horitzó
al final del camí,
però avui,
deixo la lluna
penjada d'un fil
i quatre núvols,
per fer-li companyia.
No m'agrada
que estigui sola,
no m'agrada
que passi pena,
així que avui,
corro,
però el temps no s'atura,
ho sigui
que agafo la lluna,
i els quatre núvols
i mirant l'horitzó,
avui li faig de seguici,
perquè no m'agrada
que estigui sola
penjada d'un fil,
on l'horitzó
és el final d'un camí
on sempre,
el temps no s'atura.
A vegades,
les coses no es toquen
perquè cremen
i després,
després no es poden
deixar de tocar.
I si aquell desig de pell
avui es fes realitat,
i s'esvaís entre la llengua i el paladar,
amb la intenció
de quedar-s'hi per sempre?
Llavors,
hauries de preparar molt de temps
doncs, quan jo començo,
les meves intencions
no porten pressa per acabar.
I si aquell desig de pell,
avui es fes realitat?
Diuen aquells que en saben
que si hi ha brasa encesa,
el foc, mai s'apagarà.
A vegades,
les coses no es toquen
perquè cremen,
i d'altres,
perquè no es poden
deixar de tocar.
Així com les coses vénen
i marxen sense avisar,
com el que tant costa d'aconseguir
i la tendresa de mirar la veritat
en els ulls d'algú,
que mai t'enganya.
Així,
simple, ras i curt,
de sobte, sense pensar,
allargant el temps
en cada batec
per si el demà mai arriba
i s'oblida que som,
les ganes d'una carícia,
que acaba de començar.
