El molt de tenir por

No goso,
i em quedo a les portes
de qui sap què,
i qui sap on
amb les sabates molles
de trepitjar tantes llàgrimes,
i la llengua esparracada,
cansada de dir mots.
Esperant que el món canviï
i algú en trobi el desenllaç,
perquè res no sigui pitjor
que el molt de tenir por.
I així, serrant les dents,
m'empasso l'enyor,
em canvio les sabates
i torno a caminar,
cosint els forats de la meva llengua
encara que aquesta estigui cansada
d'esperar que el món canviï,
i algú, en trobi la solució.