A vegades l'hivern s'arrapa a nosaltres,
i ens agafa desprevinguts.
El fred ens colpeja les entranyes
i no sap què dir.
Mut espera la primavera,
els colors,
la suau remor de la calor que desperta.
Temps quedarà per somniar, si encara hi som.
La resta, un dia a dia potser feixuc,
tristesa o alegria,
o qui sap si una mica de tot,
que ens fa prometre que demà,
sempre serà millor que avui.
Us desitjo un bon Nadal i millor Any Nou.
Moltes gràcies per les vostres lectures.
Els genials sou vosaltres i jo,
sols intento estar a l'alçada.
Et portaré on vulguis,
allí on tu diguis,
sense dubtar,
sense preguntar,
seré com sóc
i qui sap,
si potser
demà m'estimis
o no,
però si us plau,
avui,
deixa'm somniar els nostres somnis
perquè algun dia han de saber
que el teu nom propi
és el que dic a mitja veu
abans de tancar els ulls
i repetir-me,
que els impossibles com tu,
també respiren.
El temps,
com sabent qui el calcula
quan et tinc en braços,
tendresa s'atura
i m'obliga a rumiar
la forma,
condició
i valentia
d'enfrontar-me
al fet que no ets més que allò,
que hom alguna vegada somia
i moltes vegades desitja.
Mentre,
ballaré sola per la sala
doncs, no em queda altra,
que deturar-me
i esperar que la tendresa
em trobi als teus braços
amb la valentia,
condició i forma
de saber parar el temps
per gaudir-ne.
Ara resulta que et distrec
quan fa estona
que no et dic paraula
i que destorbo la teva pau
quan la meva llengua
resta callada
i els meus ulls miren als teus
emmudint les meves ganes
de què les teves carícies
siguin un riu,
l'escalfor de l'estiu,
de l'hivern un floc de neu,
de la primavera l'aroma
i de la tardor el fruit madur
que la teva pau mortifica
encara que fa estona
que jo,
no pronuncio paraula.
Ja no espero res.
El que hagi de venir,
que vingui.
No sé on em trobarà
ni amb qui,
perquè ja no espero res.
Potser quan tot estigui quiet
jo començaré a bellugar-me
i segur que serà tard, altre cop,
perquè sempre trigo
en adonar-me
que els moments són de vidre,
quan m'aturo a esperar-te.
Un dia,
quan tots els dubtes s'esvaeixin
i ens obliguin a caminar
amb pas ferm
i els porucs
lluitin com els valents,
no serem millors,
ni pitjors,
ni tampoc diferents,
serem una mica de garbí
que neda en un trosset de cel
i s'enfonsa en qualsevol desert
on les llàgrimes ens faran de coixí,
per poder passar l'hivern.
Hem de parlar.
Ho saps,
ho sé,
ho sabem.
Les nostres distàncies són crues
i encara que de tant en tant,
es vesteixen de vermell
i es toquen la carn
i fan saltar llàgrimes
dormint arraulides,
hem de parlar.
Perquè som
uns malalts d'amor
que solament ells entenen
com poden sobreviure dos cors,
veient-se sense veure's.
