Hem de parlar.
Ho saps,
ho sé,
ho sabem.
Les nostres distàncies són crues
i encara que de tant en tant,
es vesteixen de vermell
i es toquen la carn
i fan saltar llàgrimes
dormint arraulides,
hem de parlar.
Perquè som
uns malalts d'amor
que solament ells entenen
com poden sobreviure dos cors,
veient-se sense veure's.
El potser és un saber,
que mai deixa de sorprendre'ns
Diuen que a boca tancada
no entren mosques,
però a vegades,
aquesta s'obre
per rebre alguna cosa més.
Segur que una
entre un milió,
però no me la deixaré perdre
i com que jo no sé comptar
i sóc més de carícies,
comença per on vulguis.
Jo tanco els ulls
i em deixo portar.
Ja saps,
sempre gaudeixo del que fem,
si tu et deixes.
I si mes no
tot arriba,
com la claror i la foscor
que sovinteja cada dia
sense haver-li demanat que torni,
tot just en obrir els ulls
o en tancar-los,
allí on nosaltres
sols som algú
que respira entre somnis
i que prega a Déu
o al dimoni
que quan arribi el moment
sigui el més planer possible,
per emportar-nos d'aquest món,
quelcom més que silenci.
Un dia,
quan el prop i el lluny
no tenien distància
i la pell era llaurada amb carícies
treballades de sol a sol,
quan el motiu era més que l'afany
i la intenció la millor cobdícia,
recordo que érem lladres
i ens preníem llibertats
amb totes les llicències,
perquè no necessitàvem res més
i res més volíem
que passar pel nostre cor
amb allò que et permet estar exempt
i ser del tot lliure.
No sé si em correspon pensar-te,
ni tan sols imaginar
que m'agafes de la mà
i em dius que avui,
marxem plegats de viatge.
On molta gent no sigui ningú
i la resta sols algú
que passeja com nosaltres
sense nom ni adreça fixa,
sols dos com qualsevol
que es descuiden de la resta
amb tot el temps del món
ficat a les butxaques
per oblidar-nos de tothom
en carrers estrets
on els petons,
sempre juguen a trobar-se.
No sé si em correspon pensar-te
però si m'agafes de la mà, avui,
marxem plegats de viatge.
Jo sols sóc
una persona normal
que es mulla amb la pluja
i camina descalça
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i somieja desperta
que potser algun dia,
els somnis,
la trobin dormint.
Jo sols sóc
la que compta deu
per no enfadar-se,
la que plora sense cap motiu,
aquella que al Nadal
se li escapa una llàgrima
i sempre pren el sol a l'estiu.
Una més o una de tants,
un bocí d'un gran pedaç,
el sud d'algú que està al nord,
la dona,
la filla,
la mare,
l'esquitx,
a vegades l'onada
que mor sense fer soroll,
i d'altres, l'huracà que fent l'amor,
no en té prou amb el llit.
Una personal normal
que camina descalça
i es mulla amb la pluja
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i potser aquesta un dia,
amb una mica de sort,
la trobi amb tu dormint.
Jo sols sóc...
L'instant m'ensenya
que la impaciència
és la pressa desfermada,
però quan et miro als ulls,
a aquests ulls que tot ho diuen
sense pronunciar paraula,
no puc d'eixar d'esguardar-te
i romandre a l'espera
que el temps ens faci més propers
per compartir plegats
tots els bocins que el demà
ens vulgui donar,
entre un trosset de cel
i un polsim de terra.
