Caminar enrere
és acció prohibida,
diuen aquells que corren.
Els homes no volen,
les llàgrimes no criden,
i el cel, no pot plorar.
Que sabran ells de silencis
si no tenen força per callar
quan et tenen a la vora
i no et poden deixar de mirar
i sospiren deixant buit,
l'aire que els altres necessiten
per seguir vius i explicar,
que un dia
van descobrir un impossible
que camina per la terra,
com la resta de mortals.
Cent cinquanta-vuit instants que et tremolo,
moments que et penso,
badalls que et somio
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Dies que no t'oblido
i boques que callo,
les mateixes que van dir
que jo i tu,
no depeníem d'un número.
I raó els hi dono
quan cent cinquanta-vuit passes corro
i no deixo de fer-ho
fins que amb tu em topo,
tancant els ulls i obrint la boca
perquè em diguis
amb cent cinquanta- vuit petons,
avui et desitjo.
Carícies petites
i ulls que toquen,
parts prohibides.
Cent cinquanta-vuit motius
que paraules no necessiten
per explicar-te com farien l'amor,
amb tu cada nit.
Perquè per això ja et tremolo
els moments que et penso,
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Justament,
cent cinquanta-vuit.
No sóc jo sense un nosaltres,
sense quatre braços
i quatre cames
per aixoplugar-nos del fred,
sense la imatge d'un t'estimo
que passa per la teva boca com el vent
i deixa nua la meva ànima,
emportant-se les paraules,
que fa innecessàries el moment.
No sóc res si tu no hi ets,
si m'oblides,
si enterres els sentiments
que abans eren nostres
i ara,
qui sap de què.
Perquè de qui
ja sé que no,
però qui sap si un dia tornen
i recorden el camí
i s'enganxen als teus llavis
i em donen permís per dir-te
que jo, mai vaig oblidar-te,
perquè això,
és del tot impossible.
Ja no busco
planificar la meva vida,
ara, la bec a glops tal com passa
tal com arriba,
i així, en gaudeixo de cada instant
expectant al que m'espera,
sigui una llàgrima
o una carícia,
petons d'una boca que em desitja
o d'una mà,
que m'ajuda a no caure.
Perquè el demà ningú el sap
i el ara és tan efímer,
que amb una aclucada d'ulls s'evapora
transformant-se en un passat,
que de la mateixa manera,
mai torna.
Ja no planifico la meva vida,
serà que em faig gran
o que simplement,
vull fruir de la que em queda.
La incògnita no és quan,
ni de quina manera.
Hi ha preguntes
que no tenen resposta,
perquè l'instint,
sempre es mou per inèrcia.
Barrejada
a cada passa queda,
la sensació de viure
si mirem enrere,
on la melangia n'és còmplice
d'aquesta guspira de pena
que a voltes plora
i d'altres, es recull en si mateixa
observant amb dolcesa,
un temps que ja no torna.
Però no importa,
perquè sempre descobrim
noves fites,
carícies que ens ensenyen,
i llavis que parlen
de com les sensacions prenen forma
sovint sense paraules,
perquè de sobte
un dia,
apareix la màgia,
la guspira en la mirada,
i tot el que abans pensàvem pobre,
de riquesa s'omple.
I ara la melangia,
es converteix sols en un record
que es passeja pels racons de l'ànima,
on de tant en tant surt,
per després amagar-se.
Em tens a disposar,
on tu vulguis,
on tu diguis,
no hi ha rellotge que ens aturi
ni dia que ens marqui
que no podem tornar a quedar,
si és el que tu vols,
si és el que tu desitges,
en somnis o millor en realitat
doncs, la gana no em passa
sols de mirar,
i necessito tocar-te
i saber que ets real,
perquè la imaginació es cansa
de tant treballar
i busca carícies,
on poder descansar.
Addicta a tu.
On vulguis,
on diguis,
em tens a disposar.
Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i un calfred em va recórrer l'esquena
despullant tota vergonya,
si és que mai va existir.
Sense alè,
guspira als ulls
i molt desig,
moviments perfectes a mitjanit
que no tenen horari fix
quan et toco a les fosques
amb els meus dits
i penso,
que ningú en sap tant com tu
de portar-me a tastar
on l'anhel és el principi,
que mai, hauria de tenir fi.
Perquè el temps ja pot passar
que nosaltres allí ens quedem,
on els llençols diuen amb carícies
que l'infinit no és un espai,
si no tot el que sentim.
Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i jo així em vaig quedar,
sense alè,
guspira als ulls,
i molt desig.
