Qui sap
on s'amaga aquella por,
que a vegades surt
i no pregunta si es pot quedar,
perquè quan el món trontolla
sols busquem respostes
sovint, difícils de trobar.
I és llavors, quan de sobte,
un dia qualsevol,
el vent torna a bufar
i ens porta noves carícies
i nous petons per provar,
barrejats amb papallones
que lliures sempre volen
sense preguntar,
si es poden
o no quedar.
Perquè l'amor té això,
que quan t'esquitxa,
mullat en quedes
de cap a peus,
de peus a cap,
passant per llocs
on millor que callem
perquè així està escrit,
que tu i jo,
ens hem d'estimar.
Tinc un àngel petit,
que porto sempre a la butxaca
per quan el dubte m'atrapa,
i les forces perdo
i les llàgrimes,
estan a punt de sortir.
Ell em diu a cau d'orella
que mai em deixarà caure
i em buscarà coixí
entre els seu braços
si en ells,
mai necessito dormir.
Tinc un àngel petit que vola
i no està acostumat a enganyar,
però que per mi
farà qualsevol cosa,
perquè diu que m'estima
i sé que és veritat,
doncs,
quan em mira amb els seus ulls
l'impossible no existeix
i fins i tot jo,
sé volar.
Tinc un àngel petit
que sempre porto a la butxaca
i gràcies a ell,
he aprés a estimar
doncs, m'ho dóna tot a canvi de res
i jo l'únic que puc fer
és deixar-me atrapar.
Et necessito ara,
perquè el demà es desespera
si no et té
i enveja al temps,
que en carícia et deixa nua,
quan la nit vetlla dels teus somnis.
Perquè, qui no voldria ser,
el coixí de les teves ganes,
el mocador de les teves llàgrimes
i allò que l'anhel t'escriu en la pell.
Cec s'hauria de ser,
per no tocar amb la mirada
el que amb les mans,
no està permès encara
però que sempre es desitja.
No culpis a les meves ganes
si et necessito,
doncs, el demà es desespera
i se li acaba la paciència
si ara,
sols pot imaginar-te,
quan la carícia et deixa nua.
Sempre sóc jo la que perdo,
la que s'equivoca,
la que transparent es torna
quan no t'interessa
i la que en els racons,
perd la seva ombra.
La que diu t'estimo
amb la boca,
amb el cor,
amb allò que sospira
quan amb tu pensa
però, sempre sóc jo,
la que va enredera
i veu com el seu món trontolla,
quan més segura es troba.
No sé que ho fa
que quan la felicitat
entra per la porta,
aquesta, marxa corrents per la finestra
i ja estic cansada,
de valer poc,
d'estar perduda,
de no sé jo
la que decideix si vol,
si marxa,
si perdona
o et fa fora
de la seva vida.
Perquè jo no sóc qualsevol
ni qualsevol pot tenir-me,
doncs, les coses més grans sovint,
són les més petites.
Com voldria,
ni que fos per una vegada,
que la teva nit fos meva
i dir-li a la teva carícia,
que avui dormirà bressada
entre el teu pit i la teva natja,
entre el meu desig i la meva boca
on guardo la llengua
que entremaliada s'espera,
a què li donis la llibertat
de conquistar la paraula.
Aquella que sempre calla
quan el cor batega,
doncs, no et vol interrompre
si avui ets agosarada
i em demanes de fer l'amor,
amb una mirada.
Perquè les oportunitats,
sols passen una vegada
i la vida és tan curta,
que ara ja no respira
sinó que et sospira,
cada cop que et treu la roba.
Com voldria,
ni que fos per una vegada
que la teva nit,
fos meva.
Un vell somriure
enganxat a la sola d'una sabata
gastada de tant caminar,
petits batecs
que a penes s'escolten
amb adéus marcats
en calendaris separats
d'aquells que abans,
assenyalàvem amb vermell
i ara, el temps,
a poc a poc va esborrant.
Sinceritats venudes
a preu d'engany,
amb paraules buides
sense significat.
Sospirs perduts
en carícies d'estranys,
que desitgem que omplin
aquells forats,
que de negre es pinten.
Crits sostinguts
per no espantar
els que sempre ens estimen,
sense preguntar.
I com no,
el gust salat
d'un tros de cel,
que llàgrimes plora.
Viure és un cabdell
on entra i surt la gent
i de tant en tant algú,
sense saber perquè
s'hi queda atrapat
i ens enamora.
Habito
i no evito
passar com huracà
pel mig de la teva ombra
i deixar sense al·lè
al sentiment que despulla el teu desig,
doncs, hi ha vincles
que deixen d'estar units
per ser inseparables
i provocar rodones concèntriques
dels sospirs que s'enganxen
en les boques d'aquells,
que no sols respiren.
I per més que sobrin
sempre faltaran batecs,
perquè les hores es fan curtes
i no saben créixer
si lluny et tenen,
atrapades en la teva veu,
el teu somriure
i uns ulls que diuen,
que no necessiten dir res
si amb la teva presència
qui et contempla,
ja emmudeix.
