Què diu el silenci?
A vegades sols un sospir
que fuig de les ganes,
per anar a reposar.
D'altres,
la buidor que s'omple de paraules
que ningú sap contestar
i es queden dins del nostre cap,
esperant resposta.
Un bocí de temps,
potser massa llarg
que ens escanya la gola
i deixa seca la boca,
de tant pensar.
L'inici del no res,
o el començament
de tota cosa.
El quadre per fer,
el poema per escriure,
el sentiment nu
que necessita vestir-se
perquè ningú pensi,
que vol exhibir-se
amb dolça crueltat.
Què diu el silenci?
Res,
ja fa estona
que s'ha callat.
De mi,
de tu,
de nosaltres
penso gaudir
sense límits,
sense lligams
que a quatre mans
es desfan,
de pantalons
i faldilles,
camises que molesten
per ser millors amants
i poder passejar les carícies,
per les nueses
que ens fan tancar els ulls
i cridar els nostres noms
amb la mirada fixada
en boques que tenen
aquella gana afamada,
que sempre dóna el desig
i atorguen al rellotge ales
més del necessari,
doncs per nosaltres,
sempre es fa curt
això de fer l'amor,
quan ja dormen
els altres.
Som aquelles petites obligacions
que la ment ens distreuen,
rutines que feixugues es tornen
quan de costums se signen
a toc de rellotge,
sensacions que necessiten
aire fresc i renovar-se
per no fer morir la imaginació
i les nostres ganes de créixer,
batecs assedegats
de noves coses,
camins on perdre's
no sigui el pecat
de descobrir nous reptes
sinó la valentia de caminar
i sentir la llibertat,
encara que hi hagi problemes,
recollir les intencions
que algun dia ens van caure
i tornar-les a plantar,
per què del seu fruit puguem viure
i sentir que el millor,
encara està per venir
dibuixat sempre,
en un gran somriure.
He arribat a la conclusió,
que amb somiar-te
no en tinc prou.
Per moltes paraules que hi posis,
frases lligades
amb cordills de passió,
comes per les pauses
i majúscules per iniciar
el que fa volar
la meva imaginació,
no en tinc prou.
I en vull més,
més de tot
i de tu,
de cada instant
amb tots els racons,
per saber on ets
i on et puc trobar
quan tot sigui camí fosc
i no vulgui obrir els ulls,
per què ja ho diuen,
que la imaginació et fa volar
però les carícies,
et porten al lloc precís.
A vegades penso
que no sé d'on has sortit
i em quedo embadalida mirant,
per on passaria els meus dits
i desitjaria sentir
el teu al·lè
i he d'apartar els pensaments
de la meva luxúria,
per què perillosa seria
en aquests moments
on no em pararia ningú
i faria l'amor amb tu
si tu vols,
i no t'importa,
a la mateixa cuina,
on l'aroma ens portaria
a pecar amb els sentits
d'escoltar els gemecs,
tastar-nos la pell,
acariciar el desig,
per acabar extasiats
i nus,
arraulits dormint.
No sé com són les teves mans
però sí el que toquen
i les notes
que despullen cada nit
l'instrument
que sempre afines,
allí on l'ànima es fon
en els detalls
que els altres no veuen
i a tu et serveixen
per crear sospirs i carícies
que altres imaginen
passejant,
on els cossos es fonen
i la imaginació fa grans
les coses petites,
les que surten del cor,
les que realment són sinceres,
les que es ploren
i es riuen
i a vegades es palpen
amb la sola intenció,
d'estimar-les.
A dos pams,
a tocar del destí,
prop de mi
així caigut del cel,
vas venir.
Ningú va dir
i res va ser,
un principi no planejat
que el sisè sentit va marcar
per sempre en l'eternitat
d'un sospir,
que et busca a mitja-nit
i si no hi ets,
s'ofega,
perquè ja s'ha habituat
a sentir-te respirar
encara que estiguis lluny.
El costum el traeix
i busca consol
fins a la propera oportunitat,
aquella que ens porti
a tocar els estels
i a fer màgia amb els dits
i que es conforma amb poc,
perquè sols mirar-te
el silenci em dirà,
com he de seguir.
A dos pams,
a tocar,
així et vull tenir.
