A ella li agradaria
poder-te dir que t'estima,
que té papallones a la panxa
quan als ulls et mira.
Que de respirar s'oblida
quan et pensa i recorda,
i que s'imagina que la toques tota
quan la lluna us vigila.
Que el temps s'atura
quan li beses la boca
i mai té pressa
quan et té a la vora.
A ella li agradaria
poder treure't la roba
i ensenyar-te cada pas,
on la pell fa de guia.
Enganxada a un sospir
mastegada la paraula,
un crit de la seva gola esclata
i et diu,
que a ella li agradaria
que tu fossis el motiu,
pel que respira cada dia.
Mai deixo llocs
que no siguin nostres,
ni racons,
on el temps ens oblidi.
Esborrant els silencis,
si aquests es dibuixen,
escrivint els desitjos
per que mai morin.
Respirant dels instants
per entendre els somnis
deixant,
que la vida giri
i mai s'aturi.
Volant amunt,
on un cel blau no té sostre
per tocar la màgia
que ens permeti,
tenir la ocasió
de sentir i viure.
Per que mai deixo llocs,
que no siguin.
Si poguéssim abans de morir
mirar enredara,
segur que tornaríem a néixer.
I seríem infants
dormits en bressols
d'una lluna distreta.
I aprendríem a caminar
de la mà d'aquells que ja no hi són
per que van desaparèixer,
però que en la nostra ànima
viuran per sempre.
I trepitjarem tolls d'aigua,
i jugarem a la plaça,
i cridarem,
fins la veu perdre.
Contant estrelles en les nits d'estiu,
viurem amors que mai s'obliden
i el pas dels anys
ens ajudaran a créixer
i a fer-nos grans per reconèixer,
que aquesta vida és massa curta.
Perquè
quan ens hem volgut donar compte,
la mort ens dirà
que no ens serveix de res
mirar enredera,
per tornar a néixer.
Anònima.
Entre el soroll d'una plaça
amb el cel pintat de cendra,
el caminar s'accelera.
Amb el brogit de la paraula
ningú m'escolta.
Però no em fa falta
per que anònima vull ser
aquesta tarda.
I sense ser vista
obrir la finestra,
i camuflar-me
en la transparència
de mirar sense ser observada.
Esperant que la màgia
faci presència,
m'embolcallo de la música.
El cor fort batega
i la mà escriu amb pressa
per que per desgràcia,
tot lo bo finalitza
i la tranquil·litat marxa.
Sospiro.
Tanco la llibreta
i el poema s'acaba.
No hi ha espera més ingrata
que aquella que s'imagina
enganxada a la teva boca.
Somio cada nit ser teva
d'una vegada.
I vaig comptant els dies,
les hores
i els instants,
que els meus llavis
passen fora d'ella.
I t'imagino a la vora
quan el foc em crema
i no precisament l'ànima,
sinó el desig és el que que m'abraça
quan penso,
fer l'amor amb tu
fins la matinada.
I com em despulles
i em treus la roba
i em menges tota.
No deixes cap espai
sense que les teves mans
em deixin sola
i m'acompanyes on les ganes,
amarada em posen,
embriagada,
d'uns llavis que m'ensenyen
a ser aquella que t'imagina,
enganxada a la meva boca.
Estic com el temps.
Ennuvolada.
Pensant si aquests batecs
són dels peus,
del cor o de l'ànima.
Perduda
en mig d'un sentiment que no calla
i crida molt fort
que em fas falta.
Però la teva paraula no arriba.
Sols tinc el silenci de la pantalla
i la incertesa
que m'obliga,
a tocar de peus a terra.
Amb una mica de sort,
demà serà un altre dia,
sortirà el sol,
tornarà l'aroma de la brisa
i m'eixugarà la llàgrima.
I farà callar a aquesta llengua
que sols espera una paraula
per que li torni el somriure,
fins la pròxima batalla.
Qui diu que el temps té espera?
Ara el meu ja t'imagina
tocant-me nua,
com l'onada d'una platja
enjogassada.
I m'obre la gana de tenir-te
en carícia,
vora d'aquella mar
que ens mulla,
quan el desig ens crida.
Encara que no necessito
platja per somiar-te,
ni estrelles,
ni tant sols lluna.
Amb la teva boca
vora la meva,
sols busco paciència
per esperar tenir-la.
Per que quan tastem
el que nostra ment imagina,
potser no hi haurà tornada.
Però ara no m'importa,
ja no puc oblidar
el que per tu sento,
per que ja no és sols una paraula
és un carícia
que imagino
cada nit,
com onada
d'una platja enjogassada,
tocant-me nua.
