No m'enganyen pas els sentits
quan et noto la mirada.
Quan sento un calfred
passejant-me l'esquena descoberta.
Que m'ensenya
a que la vergonya,
s'ha quedat a la porta
i ha deixat passar a l'audàcia
d'un desig que no té espera.
Per que sempre falta temps
per explicar-li a la gana,
a passar fam de pressa.
Resseguint cada corba
la línia recta s'imagina
penjada d'un somriure.
Aquell que busca la boca
sempre,
amb la gana de tenir-te.
Per que ningú és tan gran
quan la llum s'apaga.
No fa falta.
Els continents es descobreixen
passa a passa.
Què importa.
Avui,
m'esperaré el que faci falta
per entrar,
on la imaginació em guia,
on cada bocí pot ser
l'aventura de la meva vida.
Per que,
no m'enganyen els sentits
quan et noto la mirada,
passejant-me l'esquena descoberta
d'un desig que porta pressa.
Amb la gana de tenir-te,
avui,
crec que hauré de tenir paciència.
Digues si has aconseguit perdre.
Oblidar la intuïció de sentir
i dir-li a teu cor que,
jo mai vaig existir.
Que sóc la resposta equivocada
a un batec sense esperança,
a un moment on la mentida
va obrir la finestra
per explicar-li a la nit,
que somiar impossibles
ja no té molt de sentit.
Quan la fosca
ja no és còmplice de cap desig
i els somnis sols records
que mai ningú va tenir,
em pregunto
quantes vegades hauré de plorar
per entendre el significat
del que un dia em vas dir.
Sempre seràs allò
que batega en el meu cor
i vaig deixar escapar
per no saber caminar,
sense tenir cap temor.
L'amor és un cordill
que nua dos parts
si volen un mateix camí.
Diguem, si ho has aconseguit.
Escolta,
digues en silenci
coses que ningú pensa.
Explica que la veu
és una arma secreta
i el batec del teu cor
la bala que dispara,
la nostra nuesa.
Per que potser quan arribi
la sensació de tristesa,
l'ànima ja faci temps
que sigui morta
i ens ensenyi el camí per enterrar-la
sense paraula.
Perquè escolta,
els sentiments es desfan en batalla
quan ens surten per la boca,
diluïts en mig de llàgrima.
La que mai calla.
La que mai pensa.
La que ens ensenya,
a que el dolor és una paraula
que es pot tatuar de per vida,
dins del que batega.
Sento el gust de la nit en la gola.
Saliva espesa.
El cor tremola.
Enganxat amb una tireta
sé que encara batega
fins i tot quan la por,
és la meva íntima amiga
i espero,
en mori per mancança.
Que em deixi obrir nova finestra
i contemplar un altre dia
quan la llum torni,
a ser meva.
I segur que arriba,
doncs diuen
que mentre hi ha vida
hi ha esperança.
Dibuixaré una ratlla
i no deixaré passar més
a aquesta buida tristesa
i a la solitud li diré,
que oblidi la meva adreça.
Per que respirar
es pot fer a tot arreu
mentre hi hagi un lloc,
on quedi confiança.
Dibuixaré una ratlla,
obriré una nova finestra
i et vindré a buscar
per que la solitud
ja no sigui la meva companya.
Si l'ànima et diu
que tinc un secret molt gran,
mira'm als ulls
i ells et contaran
les faules que algun cop,
tots hem somiat.
Viatjar a un lloc llunyà.
Tocar els estels amb la mà.
Volar.
Tenir, tot el temps per disposar
d'allò que sempre
ens agradaria somiar.
Posseir el futur
quan encara no és passat
i el present embolicar,
perquè mai hagi estat.
Quin record més gran
aquell que encara no he tastat.
Provar-lo qui sap,
si m'obrirà de nou
aquest instint agosarat.
El de voler la llibertat
quan encara sóc lliure,
de poder-la triar.
Diguem una paraula
i et regalo un poema
dins d'una estrella
que ens ensenya,
que no hi ha camins
impossibles d'esborrar.
Doncs imagina que es fa petita
i dorm cada nit al teu costat,
enganxada on la vida
li ha tornat a explicar
com es torna a ser feliç.
A pensar en el més enllà,
a pintar colors
on el gris es torna blanc.
Saps?
Un dia vaig saber que mai sabré
si la llum que m'il·lumina
m'arribarà mai a estimar.
No passa res.
Doncs seguiré esperant
que hi hagi una oportunitat
que em porti cap a un cel
on m'il·lumini un estel
la resta de l'eternitat.
Diguem una paraula
i jo,
et regalaré un instant.
La carícia d'un petó
envoltat d'intensitat.
La imaginació li vola
quan en ella pensa.
I sempre desitja
que arribi el temps de lluna,
per veure-la.
Somia que li toca la pell
sense que ella ho sàpiga
i olorar el seu aroma
per saber quina essència,
té el seu cos quan estima.
Moriria per tastar la seva boca
ni que fos una vegada
i eixugar-li la llàgrima
quan plora.
La distància és traïdora
i la seva ment,
massa ràpida.
Ella en té la màgia
de fer que en la llunyania,
sigui propera amb la paraula
que li toca sempre l'ànima.
No sap qui és
ni per què tant li agrada.
Tanca els ulls i pensa
amb la seva rialla,
i sols pot dir
el que va pensar un dia:
si l'amor és màgia,
ella és la seva fada
que l'encisa.
