Si la meva ànima tingues veu
avui cridaria el teu nom tristesa
i marcaria llàgrima viva,
on el camí del consol no té pressa.
Per que en sóc especialista
en no saber d'on surten els meus errors.
Podrien estar dibuixats en sorra
i esborrar-se en cada onada
i en mar blava desfer-se.
Però no.
Sempre acabo en llàgrima viva
al recordar,
el que podia i mai va ser
però vaig sentir,
ben endins del meu cor.
I em refugio en el record
pensant que aquest apaga el dolor.
Ai que poc en sé.
L'únic que mata el dolor
és la mort de pensar més
amb el que s'estima.
Intentaré matar al sentiment,
però no sé si en sabré.
Hi ha un desig
amagat en una caixa.
Arriba el moment,
on el cel calla i el cos tremola.
I la bombolla esclata
i pensa,
que ets la seva essència
en la llunyania.
Sols tens la seva paraula
escrita en carta
però imagines la seva boca llegint-la.
I intentes pensar com és una estrella
quan el cel l'amaga
de la teva imaginació exquisida.
No pots oblidar-la
encara que no saps
l'olor de la seva roba,
el tacte de la seva pell,
ni el gust de la seva boca.
Però això la fa màgica
i t'incita a pensar que ella et pensa.
Qui sap si sabràs mai
el que ella desitja,
el que imagina,
el que dibuixa amb la paraula
quan la nit ja és quieta.
I al matí,
quan la claror despunta
li escrius la primera lletra
i li dius,
que encara que no saps d'ella
algun dia,
serà teva la seva essència.
Diuen que et distrec
amb les meves paraules.
Que els meus silencis t'emmudeixen
doncs el que callen,
són els pensaments que molts pensen.
Deixant pas al batec
més enllà de la nostra pell,
en un instant,
sospir suspès.
Entre el teu al·lè i el meu,
distància curta veig.
O sigui que no hi ha opció,
quan arriba el moment
en que sóc teva.
El temps s'atura,
el cor batega
i el desig madura.
Diuen que et distrec
amb les meves paraules.
Doncs espera,
això sols és el principi
de l'entremaliadura.
No et contaré el que segueix,
prefereixo fer-la
on el temps s'atura,
el cor batega
i el desig madura.
Si em deixes la porta oberta.
Si la finestra no es tanca.
Si la clau no és perd
ni la vida s'acaba.
Si el mar és infinit
i el cel de blau es pinta.
Tot no són condicions
que posa l'existència.
Llavors entra la màgia.
El petó i la carícia.
El t'estimo
quan la lluna no ens mira
i un seré teva,
fins que em marxi la vida.
A partir d'aquí
ningú sap com s'acaba
a vegades,
ni com comença l'espurna que crema,
la passió de la flama.
Puc entrar?
vaig preguntar.
I sense esperar contesta,
em vaig instal·lar
on el teu cor batega.
Ningú diu res més
quan la por és un intent de lluita
per sobreviure al desengany.
Aquell que pintat de rosa
s'enamora sigui com sigui
oblidant que és un parany,
disfressat de dolces paraules
i de mirades inquietants.
Tot és una trampa
on sempre cauen els amants
i no serveix de res dir,
que potser algun dia s'acabarà.
La bena lligada forta està.
I tapa l'ànima,
doncs els ulls cecs
fa temps que es van pintar.
Sempre passa,
estimar és com la vida
a estones per plorar.
Quan es trenquen els miralls
i l'esperit voldria morir
llavors t'adones,
que el desengany és un verí
del que mai es queda immunitzat.
Es van pintar
per estones plorar
i quan ningú va dir res més,
els miralls, es van trencar.
No en sóc de fang.
Si a cada sospir tremolo,
serà per que et tinc a tocar.
On cada gest dibuixa proximitat
es desitja aturar el temps,
per fer-li xantatge a l'eternitat
i tenir-te uns segons més.
Al veure't,
sempre tinc la sensació de nuesa.
Serà qüestió de magnituds.
Ja saps que jo d'això, en sóc petita.
Però no m'importa.
Sé el camí per fer-me gran
i no sols d'ànima.
El meu cos també necessita carícia.
I espera pacient
el sol·lícit moment,
en que li donis pas al desig
de tocar-te la pell.
En la foscor de la nit
potser trobarem el motiu
que ens farà seguir
sense saber,
si el demà és un avui
amb ganes d'estimar.
Qui sap.
Jo sols sé, que no sóc de fang,
quan et tinc al costat.
Passen els anys
per les ratlles de la mà.
Aquelles que amb tu van néixer
i que amb tu moriran,
marcant camins de l'ànima.
Les mires bé i veus
que encara que creus que són les mateixes
tenen diferent profunditat.
Serà per l'edat?
No.
Serà pel camí ja caminat,
per les ganes de seguir lluitant,
per les ganes de continuar estimant.
Que importa els anys que faig,
si els faig al teu costat.
És fàcil de dir quan,
la por es un mal record
dibuixat per un infant.
La valentia no es una ratlla,
com la vida no es un instant.
Passen els anys
per les ratlles de mà
i em diuen que,
em seràs difícil d'oblidar
per que ja has deixat marca
per sempre,
en la meva ànima.
