Si en negra fosca
la nit et crida ofegada,
serà, que la paraula sobra.
Doncs on neix llàgrima
ja no importa com s'estima,
sinó el que s'espera.
Del tacte no sobra carícia,
més aviat en fa falta.
Comptant les hores
per que arribi l'amor
la por es fa llarga
i la ment no pensa.
Es desespera buscant sortida
al que el cos i l'ànima,
necessita.
Per que sempre és ella
la que pren la iniciativa.
La por comença
on la llengua calla
i l'esperit dibuixa
el que desig espera:
un petó dolç
en la ombra.
Pensa una miqueta amb mi
de tant en tant.
Sols, el temps just,
per no oblidar-me,
el temps just per sentir-me.
Si la pell no es toca
la distància és massa llarga
i no recorda l'aroma,
que sempre ens fa viure.
Crida el meu nom
per saber com sona
de la teva boca,
i potser qui sap,
mai podràs esborrar
el gust de la paraula
segellat en ella.
No és que vulgui ser passatgera,
vull ser la perpètua.
La que no marxa.
La que t'inquieta.
La que et fa somiar
sense lluna
i riure en la tristesa.
Vull ser aquella
que et desperta el desig
en nit fosca,
buscant petons dolços
si el temps amargueja.
Pensa una miqueta amb mi,
sols el temps just per no oblidar-me,
el temps just per sentir-me
en la pell que si no es toca
no recorda l'aroma,
que sempre ens fa viure.
On erets que mai t'havia vist?
Amagada en mig del temps,
on la boira fa de capell
dels sentiments desdibuixats.
Tinc por de tocar-te
i despertar-me del son més dolç.
Per que al mirar-te
vaig adonar-me,
que l'adjectiu per tu
havia sigut escrit.
Mai hagués pensat
que el cel,
per la terra es passeja.
Ni que les estrelles
s'han cansat volar
i ara caminen,
esperant que les agafin de la mà.
Més val que calli.
No em deixis parlar més
o al final descobriràs,
que la paraula que tenia a la boca
era la teva imatge.
I quan la vaig veure
en vaig quedar mut.
Preciosa és una estrella,
el somriure,
la paraula,
la carícia.
Preciosa
és ella,
amagada en mig del temps
esperant, a ser descoberta.
Tinc un secret
escrit en sang.
Que viatja per vena
sortida buscant,
resposta adequada.
No sé si avui trobaré
el que ella demana
però el cor té un batec
que s'enganxa a l'ànima,
cada cop que penso
que hi ha un secret
que d'amor vesteix,
la meva paraula.
El secret que em fa somriure
en la fosca
quan ningú em veu la cara
i penso,
quina delícia saber
tenir papallona a la panxa
volant, en carícia serena.
Per que el secret que m'enamora
és la poció que m'enverina
i em deixa sense poder
per decidir,
si vull morir o viure,
un amor a la ombra.
Tinc un secret
escrit en sang
que viatja per vena buscant,
resposta adequada.
Qui sap si la trobarà.
De moment,
té papallona a la panxa
a punt de volar
enverinada,
per un amor a la ombra.
El silenci explora,
racons de la meva ànima.
Aquells que ni jo sabia,
ni tan sols imaginava.
Els que diuen el que pensen
i son realment el que senten
papallones dibuixades
en l'estómac.
Vermells es tornen
quan la paraula ataca
i li diu a la meva ànima,
que ella,
mai estarà sola.
Dibuixada en aigua,
serà la gota
que omplirà la bassa
i regarà el desig
acumulat, en la meva boca.
Per que és ella
la que busca,
la que necessita,
la que enyora,
que la vida sigui
quelcom més
que una sortida a una entrada dibuixada.
Qui sap,
pot ser demà
s'obrirà la meva porta
i tu seràs darrera d'ella
dient-me a cau d'orella,
seré per sempre teu
estimada.
El temps allí mai va tenir edat.
Vam nedar en les seves aigües
descobrint que les rialles,
també mullaven.
La sorra de color daurat
ens mostrava les nostres ganes
d'algun dia fer-nos grans.
Teníem massa presa
per aprendre a caminar
per sobre de la pell,
que oloràvem vora el mar.
Allí no hi havia més vida
ni altra necessitat
que acaronar-te els cabells,
mirant com aquell cel
ens portava immensitat.
I respirar...
L'estiu va anar passant
i un dia,
el blau del mar es tornà gris.
Vas marxar.
No hi havien rialles,
ni carícies,
ni cel
ni immensitat per tocar.
Vaig agafar un grapat de temps
i el vaig tirar al mar,
pensant,
que qui sap si algun dia
quan seríem grans,
trobaríem el moment
per tornar-nos a estimar.
Per que allí
un dia em vas dir
que el nostre amor,
mai tindria edat.
Vaig asseurem a la sorra
i vaig plorar.
Se'n riu entre dents
pensant amb el teu engany.
La nena ja no plora.
La nena, ja s'ha fet gran.
Menjant una poma asseguda
t'espera en l'eternitat,
d'aquell dia que li vas dir
que l'espai
no es qüestió de temps,
sinó qüestió de pams.
Els pams que separaven
el tocar de la teva pell,
el que palpaven les teves mans
quan resseguien el meu cos
sense intenció de dubtar.
I allí, en mig de la calma
vaig notar el teu somriure
enmig de l'esquena.
La temptació va nua
i es passeja serena,
amb la intenció de pecar.
