Dibuixada en aigua

El silenci explora,
racons de la meva ànima.
Aquells que ni jo sabia,
ni tan sols imaginava.
Els que diuen el que pensen
i son realment el que senten
papallones dibuixades
en l'estómac.
Vermells es tornen
quan la paraula ataca
i li diu a la meva ànima,
que ella,
mai estarà sola.
Dibuixada en aigua,
serà la gota
que omplirà la bassa
i regarà el desig
acumulat, en la meva boca.
Per que és ella
la que busca,
la que necessita,
la que enyora,
que la vida sigui
quelcom més 
que una sortida a una entrada dibuixada.
Qui sap,
pot ser demà
s'obrirà la meva porta
i tu seràs darrera d'ella
dient-me a cau d'orella,
seré per sempre teu
estimada.