El silenci explora,
racons de la meva ànima.
Aquells que ni jo sabia,
ni tan sols imaginava.
Els que diuen el que pensen
i son realment el que senten
papallones dibuixades
en l'estómac.
Vermells es tornen
quan la paraula ataca
i li diu a la meva ànima,
que ella,
mai estarà sola.
Dibuixada en aigua,
serà la gota
que omplirà la bassa
i regarà el desig
acumulat, en la meva boca.
Per que és ella
la que busca,
la que necessita,
la que enyora,
que la vida sigui
quelcom més
que una sortida a una entrada dibuixada.
Qui sap,
pot ser demà
s'obrirà la meva porta
i tu seràs darrera d'ella
dient-me a cau d'orella,
seré per sempre teu
estimada.
El temps allí mai va tenir edat.
Vam nedar en les seves aigües
descobrint que les rialles,
també mullaven.
La sorra de color daurat
ens mostrava les nostres ganes
d'algun dia fer-nos grans.
Teníem massa presa
per aprendre a caminar
per sobre de la pell,
que oloràvem vora el mar.
Allí no hi havia més vida
ni altra necessitat
que acaronar-te els cabells,
mirant com aquell cel
ens portava immensitat.
I respirar...
L'estiu va anar passant
i un dia,
el blau del mar es tornà gris.
Vas marxar.
No hi havien rialles,
ni carícies,
ni cel
ni immensitat per tocar.
Vaig agafar un grapat de temps
i el vaig tirar al mar,
pensant,
que qui sap si algun dia
quan seríem grans,
trobaríem el moment
per tornar-nos a estimar.
Per que allí
un dia em vas dir
que el nostre amor,
mai tindria edat.
Vaig asseurem a la sorra
i vaig plorar.
Se'n riu entre dents
pensant amb el teu engany.
La nena ja no plora.
La nena, ja s'ha fet gran.
Menjant una poma asseguda
t'espera en l'eternitat,
d'aquell dia que li vas dir
que l'espai
no es qüestió de temps,
sinó qüestió de pams.
Els pams que separaven
el tocar de la teva pell,
el que palpaven les teves mans
quan resseguien el meu cos
sense intenció de dubtar.
I allí, en mig de la calma
vaig notar el teu somriure
enmig de l'esquena.
La temptació va nua
i es passeja serena,
amb la intenció de pecar.
Alço la copa,
pensant en tu.
Els meus llavis la toquen,
pensant en tu.
Per que mentre penso en tu
ja no sé si respiro,
o si d'un glop d'aire m'alimento.
Realment un cop mai es suficient.
Però un,
va ser capaç d'embriagar-me.
I caminar borratxa
pel teu aroma,
enmig d'aquella ànima salvatge.
Que encara em recorda
les ganes de tenir-te,
d'esperar-te,
de tocar-te
i de dir-te sense veu,
que no em calen les paraules
per estimar-te.
Jo sols alço la meva copa
esperant,
que un dia siguis al meu costat
brindant,
pel que els meus llavis
ara toquen.
Per que no tinguis por,
passaré de puntetes pel teu cor.
Així, qui sap,
potser no en marxaràs mai
encara que sols,
hi estiguis a estones.
Un dia em vas preguntar:
Sospires quan t'emociones?
I et vaig contestar
amb paraules blanques
per no fer-nos mal.
Els horitzons són diferents
depenent de les mirades,
en alguns hi surten Sols
i en d'altres, hi neixen ganes.
Mes quan tu marxes
quan allí em deixes,
en el meu racó del pensament
papallones volen
a flor de pell,
buscant qui sap
la boca de qui
un dia em va preguntar
sospires quan t'emociones?
La meva va callar
per no explicar,
que cada cop penso més en el teu mar.
Però no tinguis por,
passaré de puntetes pel teu cor
i les meves ganes.
Sola.
Sí, sola en una taula rodona.
Petita o immensa,
què importa.
Bellugant idees,
remenant la copa,
pensant, que estic sola.
De fons,
la cançó d'una melodia
picada en un piano
que s'imagina.
La gent parla,
crida.
Però jo estic sola.
Ja has marxat fa estona
i la cadira m'ensenya
que ja és morta.
La gent del carrer
no m'escolta
i camina a corre-cuita.
Li he fet una foto
a la teva copa
però tu no hi ets.
Jo
ara,
estic de nou sola.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I em recorda a matinades
on sols diuen veritats
els llençols que ens tapen.
A estones impossibles
sempre imaginades,
a foc i agua salada,
al mar que ens ofega
les nostres ganes.
Allò que es diu
dolcet a l'orella
per no despertar a ningú.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I m'imagino
retallant poemes,
escrivint paraules
i fent l'amor amb tu.
I pensant que lo meu
és de tots dos,
on no importen les petjades
dibuixades en l'horitzó,
per que l'abans no és l'ara,
el demà qui sap l'avui,
l'instant és un somriure
pintat en els teus ulls.
Als llavis
m'agradaria
avui,
portar-ne del teu gust.
