Les carícies que tu em dones

T'espero en la fosca.
Nua d'esperit.
Intentant recordar les passes
que fins a tu,
em va portar el destí.
I no tinc temps de reaccionar
doncs les carícies que tu em dones
em fan viatjar al més enllà,
recorrent pam a pam la nuesa
d'un cos a punt d'entregar.
El paradís,
en les teves mans.
En sentiment brodat.
Instant plasmat 
viscut amb intensitat.
Els meus llavis,
passaran de puntes per la teva pell
per intentar despertar
el nostre instint natural.
El que vindrà després
millor fer que explicar.
Segur que tots entendran
el que vull dir.
Qui busca sentiment
es troba amb el desig
dibuixat en una pell
amb olor de rosa i mel.
Les carícies són el menjar
i jo,
la que té gana.
T'espero en la fosca,
si és que vols, 
venir-me a provar.

Feliç aniversari, estimat

Diuen que quan fas anys

les espelmes s'il·luminen

i les sorpreses apareixen 

en forma de regals.

Que els desitjos entren i surten

per que no saps quin demanar.

Un sospir amb boca oberta.

Inspiració flotant.

Segons que s'eternitzen

esperant que bufis ja...

Una a una les espelmes

deixen de brillar.

Aplaudiments.

Cançons.

Abraçades i petons

que et fan ser per uns instants

algú una mica més especial.

Però...

tu no penses amb tot això.

Mires al teu voltant 

i veus als que t'estimes

i penses que el desig 

ja s'ha realitzat

any rere any.

Per cert,

perdona,

encara no t'ho havia dit:

Feliç aniversari, estimat.

Música per...

No marxis gaire lluny.
Saps que sempre et necessito.
A tocar de dits.
En moviment precís.
Música, per als meus sentits.
El desafinar no té importància
si de tu puc tornar a aprendre a tocar.
La melodia serà
la que no canviarà amb el temps.
La que serà especial.
La que creixerà de volum
i em portarà cap els estels.
Quan els anys s'acumulin
segur,
et trobaré a faltar,
si tu no hi ets.
D'això se'n diu amor.
A qui volem enganyar?
Per cada pas.
Per cada moment especial.
Per cada petó contingut.
Per cada record amagat.
Per cada sorpresa
que ens prepara el futur.
Intentaré ser...
la música que no vols deixar de tocar.
Si algun dia marxes 
fes-m'ho saber.
Ballar sola no té cap secret.
Tancaré els ulls i seguiré cantant
fins que decideixis venir-me a buscar.
Música per...
La distància més curta,
és la que volem tenir
quan toquem la felicitat
amb les nostres mans.

1939. Any de condemna

Sabent que m'enganyes
marxo de la meva terra.
Deixaré llavor 
per si algun dia
puc tornar a regar-la.
La immensitat del cel
ara serà la meva casa
i res mai més serà igual,
doncs per on trepitjo,
ja no és la meva herba. 
Les llàgrimes no cauen
doncs ja n'estic seca.
Quin va ser el meu pecat
per no morir en ella?
Quan passi el riu
tot quedarà enredera.
Els meus somnis.
El meu futur.
La meva llengua.
Doncs la tindré que amagar
dins aquesta la meva boca
si vull tornar a defensar-la.
No ho puc entendre.
Sols vull fer el que ells fan
viure a la meva terra,
trepitjar els meus camps
i contemplar com el sol 
mor a la carena.
El vi usat i el pa canviat,
la terra molla 
per plantar blat,
deia la meva àvia.
Sento que moro a cada pas
i les arrels m'han tallat
sense poder decidir
si el millor per mi
és lluitar per ella.
Sabent que m'enganyes.
Marxo de la meva terra.
Però tornaré.
I plantaré olivera.
El seu fruit,
la meva llibertat eterna.

La màquina dels somnis

No em vull marcar
una hora exacta per estimar-te.
No hi ha pressa.
No hi ha pausa.
Sols desig en la meva bossa.
Doblegat amb paciència.
Guardat amb delicadesa
per quan tu diguis
que és el millor moment
d'usar-se.
Allí estaré 
contemplant estrelles que passen,
ombres que creixen
i sentiments que es maten.
La màquina dels somnis ja és apunt
per quan posi aquesta nit
el cap al coixí...
Somiant amb els teus llavis.
El teu cos cobert de cel.
Què senzill que és tot allí.
Sempre surt cara
en lloc de creu
i les meves llàgrimes 
s'assequen amb la teva veu,
que em diu, que moriria per mi.
Sap Déu, que això pot ser molt gran
si créixer ho deixem.
Mentre continuarem
fabricant somnis en la nit,
que al matí despertaran
amb una crua i trista realitat.
El no tenir-te em farà adonar
que no vull deixar de dormir,
per sempre,
amb tu somiar.
Quin dia aquell serà
que en lloc de dormir
podré crear?
No t'explicaré el primer que faré
per la màgia no trencar.
No hi ha pressa.
No hi ha pausa.
Sols desig,
en la meva bossa.

Tardor, et saludo

Al matí m'he despertat
i no em veia el nas.
La boira m'ha embolcallat
de paper de cel·lofana
mentre, 
queien a terra,
les fulles de color daurat.
Quan l'estiu ja ha passat
i comença a ploure el primer raig,
penso,
que tancar la finestra no es cap sacrifici.
Doncs la calor ha donat lloc
al desig d'intimitat.
Aquella roba que et va una mica gran
i em permet tocar 
la pell que ella va tapant,
et deixa intuir el misteri
que no m'importa desvetllar.
Fa tant de temps que no et veig
que no recordo el teu aroma...
I em taparé amb la flassada, 
quan l'aire de la matinada
s'insinuï amb el fred.
Esperant que tu no tardis
i tinguis ganes de mi
et convido a gaudir
de la nova estació 
quan necessitis de caliu.
Per que la tardor 
sols és un espai de temps
i tu
una necessitat constant,
que m'ocupa el pensament.
Tardor,
et saludo des d'aquí...

L'última vegada

El que vulgui saber que imagini
doncs ja estic cansada 
de dir paraules buides.
No estic tampoc,
preparada per sentir-les.
La duresa no és la marca d'una ratlla
sinó la feblesa al desconegut
que se'ns imposa per decret
sense oportunitat de matar-la.
Quan l'amor és fred
necessita brasa encesa. 
No vull que sigui aquesta,
l'última vegada.
Lluitaré i no sols de paraula.
Els fets seran contundents.
Quan passi pels teus somnis
recordaràs,
per que no vols estar-ne més despert.
Intentaré,
no fer-me de pregar.
La pròxima vegada serà
cosa del destí
amb ingredient de perspicàcia
i una mica de sort
un curtcircuit provocat
quan la pell es toca,
en moment més excitant.
L'instint,
serà el conductor
d'una gran final.
El que vulgui saber
que imagini...